Oportunisme polític

En política, hi ha qui traça el seu camí amb conviccions sòlides i una visió clara. I, després, hi ha els altres: aquells que, com els penells, giren segons bufa el vent per evitar mullar-se. Benvinguts a l’univers fascinant d’alguns partits polítics d’Andorra, en què l’oportunisme s’ha elevat a categoria d’art!

Prenem com a exemple Som Veïns i Concòrdia, dues formacions polítiques que semblen inspirar-se més en les tendències de les xarxes socials del carrer que en un projecte de país ben definit. La seva estratègia? Copiar les idees dels partits que tenen el coratge de posicionar-se com Andorra Endavant –i, sobretot, d’assumir-ne les conseqüències. Darrerament, el seu radar oportunista s’ha centrat en un tema candent: l’acord amb la Unió Europea. Mentre que Andorra Endavant s’ha posicionat des del primer moment amb un no rotund, amb un esforç per finançar un estudi d’impacte de grans experts de Brussel·les i per organitzar una conferència oberta als ciutadans per explicar les conseqüències de l’acord amb els seus assessors experts que va omplir el Centre de Congressos d’Andorra la Vella… els nostres penells polítics han preferit esperar a veure cap a on bufava el vent abans d’alinear-se.

L’opportunisme en política és quan la cadira val més que les conviccions.

La política andorrana té episodis que semblen extrets d’una obra de teatre d’humor negre, en què el guió no el marca una ideologia o una visió clara del futur, sinó l’oportunisme més pur. El que mana, al final, és la cadira: la promesa d’un càrrec, un sou, una quota de poder. Un fenomen que, lluny de ser nou, sembla haver-se consolidat com una pràctica habitual per part d’alguns partits polítics del país.

Però l’oportunisme no és només una qüestió de canvi de rumb a curt termini, sinó que amaga riscos profunds per al desenvolupament democràtic. Quan les decisions es prenen en funció d’enquestes o de la comoditat personal, el país es queda sense lideratge real. I Andorra ja en té prou exemples.

Pensem, per exemple, en Liberals d’Andorra abans de les eleccions del 2019. Recordem que van fer campanya contra Demòcrates (DA), acusant-los de tots els mals. Però, després d’una aliança insòlita amb el Partit Socialdemòcrata (PS) per conquerir votants, el que va passar després de les eleccions va ser digne d’un plot twist de sèrie: els liberals es van aliar amb els mateixos demòcrates que havien criticat amb tanta contundència. Tot plegat, per aconseguir una parcel·la de poder al nou Govern.

El missatge era clar: el programa electoral era paper mullat i el que de veritat comptava era estar assegut a la cadira. Una estratègia que va generar decepció entre els votants, sobretot entre aquells que havien confiat en les promeses de renovació política i coherència.

El perill de l’oportunisme

Aquest mateix patró sembla repetir-se avui en partits com Som Veïns i Concòrdia. Davant de temes crucials com l’acord amb la Unió Europea o l’afer Grifols, es mouen com els penells: copien les postures d’aquells que sí que han tingut una posició clara, com Andorra Endavant, que va dir un no contundent a l’acord amb la UE i un no a Grifols des del primer moment per convenciment. Però els penells a l’ombra quan tenen clar per on bufa el vent surten a fer soroll mediàtic i ràpidament s’apunten les medalles.

Aquesta mena d’actitud no tan sols denota una manca de lideratge i projecte de país, sinó que també és un perill per a la confiança ciutadana. Perquè, al final, quin és el missatge? Que les idees i els principis es poden negociar, sempre que hi hagi alguna cosa a guanyar. Això alimenta el desencant i la desafecció política, un terreny molt perillós per a qualsevol democràcia.

Necessitem polítics, no actors

El problema de fons és que la política es queda amb pocs homes i dones d’Estat. Persones que entenguin que liderar és prendre decisions impopulars si cal, però sempre amb una visió a llarg termini. I que la cadira no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per servir el país.

A Andorra, és l’hora de demanar més coherència i valentia als nostres representants. Perquè un país no es pot construir amb girs d’última hora ni amb estratègies basades en les tendències del moment. Els ciutadans necessiten confiança i lideratge, no actors que busquen només els aplaudiments d’un públic canviant. Si no, correm el risc de convertir la nostra política en un espectacle sense substància.