Sisquet

De vegades, la consciència de ser un entre tants i no dels que més dades ni originalitat aportin no evita la temptació de les paraules. El traspàs, la pèrdua, és encara més decisiva per no resistir-se. És el cas de Sisquet de Cal Sinquede, Superventura per als addictes al Diari, o Xavier Fernández a sota dels personatges.

Com els passava a tants d’altres veterans en ciutadania ens reconeixíem quan la casualitat feia que ens creuéssim a la capital, generalment a la plaça de les Arcades –sí, el seu nom oficial és Guillemó, però potser no tots/es el saben–. Somreien amb complicitat des de la simpatia, crec que compartida, però per molt que regiri l’armari de la memòria no encerto a trobar que intercanviéssim mai una sola paraula. Sabíem, o crèiem saber per l’aparença, que tot ens rutllava, que el vent de la vida ens bufava a favor.

No devia ser així, en el seu cas, quan la informació explica que se’n va anar a l’Hospital, on hom imagina que va gaudir de les atencions i amabilitat que hi reben, hem rebut, els qui han –hem– passat, més que hi hagi estat per alguna prova o tractament que no requerís ingrés.

I amb Xavier, i la seva caracterització permanent en el personatge, em passarà, en aquell paisatge urbà del centre, el mateix que amb l’inoblidable Maurici en creuar per davant de la terrassa de l’antiga casa Teresa, que la mirada se’n va a recórrer les taules, en alguna de les quals seia el company, ninotaire i cantautor, davant el seu whisky, amb qui encara vam compartir més temps i experiències també al voltant del Diari.

La memòria social, tan extremament feble, ens farà oblidar aviat col·lectivament el Xavier/Sisquet, si algú no ens el torna a anomenar, o no passem –lentament, sense pressa– per allà on acostumava a aparèixer.

Gairebé cada ciutat, o poble, gaudeixen d’un d’aquests personatges peculiars, ben valorats per la majoria de conveïns, com ho era a Sant Sebastià Patxi Alcorta, el coronador oficiós de tots els campions o guanyadors de certàmens i concursos, amb la típica, i en el seu cas desmesurada, txapela.

Si remeneu per arxius gràfics, també virtuals, molt fàcilment el trobareu imposant-li la “corona” a aquell altre basc popular i també malaguanyat José Manuel Ibar, Urtain, a qui algun promotor o promotors aprofitat va convèncer perquè passés dels esports allà anomenats “rurals” –aizkolari o tallador de toncs o harrijasotze o aixecador de pedres– a la boxa. I va arribar a campió d’Europa, fins a ensopegar amb veritables atletes del ring, com ara el britànic Henry Cooper o l’alemany Bindt, a qui van donar pallisses esgarrifoses que s’entestava a encaixar fins al límit.

Corria la brama que el dictador era un dels seguidors més fidels del noi de Cestona, com li deien pel seu poble de residència habitual. Fins al punt que manava a la televisió pública, i aleshores única, per retransmetre els combats i en hores en què els pogués veure còmodament.

Joguina trencada com tantes altres, Urtain, amb la popularitat i la riquesa perdudes, abandonat per la família, alcohòlic, no va aguantar una fi lògica al combat de la vida i es va llançar, a falta de lona, sobre una dura vorera de Madrid des del desè pis que va ser el seu darrer habitatge.

Xavier/Sisquet va viure una altra mena de vida. Sense tanta estridència. Moderada com el nivell de la seva popularitat. I molts voldrien –voldríem– que ens reservi un lloc prop d’allà on sigui, perquè segur que ens tindria força divertits. A reveure.