John Nash (part 2)

En un article recent, ajornava l’anàlisi del dilema del vot en el referèndum sobre l’acord d’associació Andorra-UE considerant models ficticis plantejats pels economistes per analitzar el comportament dels humans, en concret el dilema del presoner. La meva intenció és afegir quelcom més al que ja es va dient al respecte.

Tanmateix, és evident que cap simulació econòmica, per precisa que sigui, pot oferir una resposta definitiva a aquesta qüestió, com si es tractés d’aritmètica. Per abordar un assumpte d’aquesta magnitud, no n’hi ha prou amb una suma i resta d’actiu i passiu, cal incloure-hi consideracions qualitatives, moltes de les quals d’una naturalesa profundament geopolítica i intrínsecament vinculades al disseny institucional del nostre país, així com a la dimensió i estructura econòmica del Principat. Aspectes que, pel seu component intangible, no poden mesurar-se en una mètrica de valors econòmics ni convertits en euros.

En realitat, ens enfrontem a una decisió que no només afecta el funcionament present d’Andorra, sinó també la seva projecció en el futur. La dificultat rau en el fet que s’han d’oblidar les misèries del curt ermini per pensar en el llarg termini; els humans estem dissenyats per a la immediatesa, prou que ho saben els economistes del comportament quan estan segurs que ens estimarem més 100 euros avui que 105 al cap d’un any, tot i la clara desigualtat financera.

En aquest context, pretendre resoldre aquest dilema exclusivament amb una lectura econòmica limitada seria una temeritat gairebé ingènua. Som al segle XXI i els nostres coprínceps, tots dos, ara estan inserits dins del marc normatiu europeu, són servidors fidels del seu compliment.

Com diu la màxima llatina, excusatio non petita, accusatio manifesta.

El model que em proposo utilitzar és el de la teoria de jocs del nostre estimat amic John Nash, del qual ja us he parlat. En un món en què les relacions entre països són imprescindibles i on l’autarquia ja fa molt de temps que s’ha deixat córrer, la teoria de jocs ens ofereix eines valuoses per analitzar dilemes de cooperació entre països i explorar com la recerca de l’equilibri de Nash pot ajudar-nos a entendre aquestes dinàmiques.

En el cas que ens ocupa, adaptarem el conegut dilema del presoner a un escenari fictici en què dos països negocien un acord d’associació. Aquest text estableix un marc de normes jurídiques que regulen les seves relacions i ofereixen estabilitat recíproca. Aquí hi ha la qüestió clau: poden cooperar o decidir no fer-ho (votar-hi a favor o en contra).

Aquest escenari fictici reprodueix el dilema ja conegut, però en aquesta situació, cada país, A i B, ha de decidir si respecta els termes pactats o si opta pel seu benefici a costa de l’altre. Però quines conseqüències comporta escollir una opció o l’altra? Quina serà l’estratègia dominant? Què triaran els individus de cada país en un entorn d’egoisme racional? Podrem assolir un òptim de Pareto, on cap de les parts pugui millorar la seva posició sense perjudicar la de l’altre? I si el joc es repeteix, què faran els individus en cada nou escenari? Aprendran dels errors? Es podrà repetir el joc? Es fiaran els uns dels altres? Canviaran les seves estratègies?

Respondre de manera exhaustiva a aquestes qüestions supera amb escreix els límits d’aquest article. No obstant això, permeteu-me avançar-vos que, segons John Nash, quan no és possible repetir el joc, en el dilema del presoner, i els jugadors han de triar entre votar a favor o en contra d’una estratègia, l’equilibri s’assoleix en un punt paradoxal. Sorprenentment, aquest equilibri es dona quan els individus opten per no col·laborar i hi voten en contra.

Aquesta decisió, que sembla contradir tota lògica col·lectiva, els porta a un resultat notablement inferior al que podrien aconseguir si decidissin col·laborar. Però és la inevitable conseqüència del que podríem anomenar egoisme personal defensiu i a curt termini, en què el benefici individual immediat pesa més que l’augment del benestar col·lectiu sostenible i l’evident millora futura.

Ara bé, no us alarmeu. Cap economista professional pren al peu de la lletra les prediccions d’un model tan esquemàtic. És ingenu pretendre encapsular la complexitat del comportament humà en una simple matriu de costos i beneficis amb dues files i dues columnes. Per sort, disciplines com l’economia del comportament i la teoria institucional ens ofereixen eines valuoses per interpretar aquestes dinàmiques i evitar errors estratègics. Però aquest, sens dubte, és un debat que deixaré per a un altre article.