La cultura simbiòtica: un camí per retrobar-nos

Vivim en un món que trontolla. Els signes són clars: rius que es queden sense aigua, terres que esdevenen ermes, comunitats que es trenquen. Ens hem acostumat a viure en un sistema que ens empeny a córrer sense parar, que premia l’individualisme, que mesura l’èxit en guanys immediats mentre ignora el preu que paguem col·lectivament. Però, fins quan? Fins quan podrem continuar creixent sense tenir cura del que deixem enrere? La resposta és senzilla: ja no podem. Els límits són aquí, davant nostre, i ens interpel·len amb força. El planeta està fet un nyap.

Davant d’aquesta realitat, hi ha qui es resigna i qui mira cap a una altra banda. Però també hi ha qui decideix preguntar-se si encara som a temps de fer les coses d’una altra manera. La resposta és que sí. Encara hi som a temps. Però només si entenem que no podem seguir vivint del que destrueix el territori, del que explota persones i recursos fins a deixar-los exhaurits. Necessitem alternatives, no tan sols per sobreviure, sinó per tornar a viure amb dignitat, amb equilibri, amb sentit.

La natura ens ofereix una lliçó que sovint oblidem. Res no existeix sol. Els arbres d’un bosc no competeixen entre ells per veure qui creix més alt, sinó que es connecten sota terra, comparteixen nutrients, es protegeixen del vent i la sequera. Les abelles no tan sols fan mel per a elles mateixes, sinó que pol·linitzen els camps, alimenten els ecosistemes i asseguren que altres espècies també prosperin. A la natura tot està interconnectat, tot funciona en xarxa, tot té un lloc i un propòsit. I nosaltres? Nosaltres també som part d’aquesta xarxa, encara que sovint ho oblidem.

La cultura simbiòtica ens recorda que podem viure d’una altra manera. Ens convida a deixar enrere la lògica del jo primer per abraçar la del nosaltres. Ens demana que fem un pas enrere per mirar el conjunt, per entendre que només prosperarem si el conjunt prospera. No és una idea utòpica, ni una abstracció. És un canvi profund de mentalitat, que té implicacions en la manera com gestionem els nostres recursos, com organitzem les nostres economies, com vivim en societat.

Imagina per un moment una comunitat en què les decisions no es prenen a costa d’uns quants, sinó en benefici de tothom. Una comunitat que no malbarata els recursos, sinó que els cuida i els retorna a la terra perquè puguin regenerar-se. Imagina que, en lloc d’esgotar els paisatges amb construccions sense fre, els rehabilitem amb respecte, que transformem els espais per fer-los més humans, més vius, més nostres. Imagina un món on el treball no sigui sinònim d’esgotament, sinó una manera d’aportar valor, de crear, de connectar.

Adoptar la cultura simbiòtica no és només una qüestió de salvar el medi ambient, encara que això sigui essencial. També és una manera de salvar-nos a nosaltres mateixos, de reconstruir les relacions trencades amb les persones, amb els animals, les plantes, en definitiva, amb el país. És entendre que la riquesa no es troba en els beneficis acumulats, sinó en el benestar compartit. Quan una persona viu sense llar, quan un riu s’asseca, quan un camp queda erm, tots perdem. Però quan una persona troba suport, quan el riu torna a fluir, quan el camp torna a donar fruits, tots guanyem.

Hi ha qui diu que això és un somni, que el món sempre ha funcionat així i que res no canviarà. Però no és veritat. La història ens demostra que els grans canvis sempre han començat amb una idea, amb una alternativa, amb un grup de persones que es neguen a acceptar que no hi ha un altre camí. I avui, aquesta alternativa és possible. Estem envoltats de persones, projectes i iniciatives que ja treballen des d’aquesta lògica simbiòtica. Des de l’agricultura regenerativa que retorna la vida als camps, fins a empreses que prioritzen l’impacte social i ambiental abans que els beneficis immediats. Des de comunitats que aposten per models de consum compartit, fins a governs que comencen a entendre que sostenibilitat no és només una paraula de moda, sinó una necessitat urgent.

La pregunta no és si podem fer aquest canvi, sinó si estem disposats a fer-lo. Estem disposats a abandonar la lògica de la competició per adoptar la de la col·laboració? Estem preparats per posar la vida, la natura, les persones, els animals, al centre de tot? La cultura simbiòtica ens diu que no cal renunciar a créixer, però que hem d’aprendre a créixer d’una altra manera. Hem d’aprendre a créixer amb respecte, amb cura, amb equilibri, per poder desenvolupar tot allò que som.

Encara hi som a temps. Encara podem construir un país on viure no sigui només sobreviure. On el creixement no sigui a costa d’algú o d’alguna cosa, sinó en benefici de tots. La natura ja ens ha mostrat el camí. Ara només cal que tinguem el coratge de seguir-lo.

Al capdavall, només es tracta d’anar fent com els arbres: arrelar, créixer junts i viure en equilibri.