John Nash (tercera part i final)

Vaig iniciar aquesta sèrie d’articles, titulada John Nash, citant el llibre Per què fracassen els països, escrit per James A. Robinson i Daron Acemoglu, recentment guardonats amb el Premi Nobel d’Economia. El títol de l’obra ja és prou revelador, però el contingut que s’hi desenvolupa resulta encara més pertinent, especialment si heu tingut la paciència de seguir els articles anteriors.

Avui, contravenint les normes clàssiques del relat, avançaré el desenllaç. La tesi central de Robinson i Acemoglu és clara: els països que prosperen són aquells que disposen de les millors institucions polítiques i econòmiques.

Aquesta premissa trobo que encaixa perfectament amb la realitat andorrana. El nostre model institucional, si bé ha estat una peça clau del nostre desenvolupament, pot experimentar una millora substancial si ens adherim al marc normatiu i regulador que estableix l’acord d’associació amb la Unió Europea. No cal recórrer als exemples extrems dels quals parlen Robinson i Acemoglu –Andorra no és Corea del Nord ni Sonora, a Mèxic–, però el nostre entorn normatiu necessita evolucionar i només pot fer-ho seguint la direcció que marca Europa. Ni tan sols concebo la possibilitat que Andorra comenci a redactar directives de motu proprio i tremolo si hem de crear supervisors equivalents. Si fins i tot Alemanya, pel record traumàtic de la República de Weimar i amb la seva obstinació, va renunciar al poder del Bundesbank, em fan somriure segons quines reflexions alarmistes sobre la pèrdua de sobirania. De vegades penso si, en realitat, no és més aviat el temor de certs sectors a perdre la seva pròpia sobirania: la llibertat d’actuar com a lobby, de mantenir privilegis i d’exercir influències sense supervisió o, si soc més ben pensat, ingenuïtat pura del funcionament del món.

Revelat el final, passem ara a la trama. El dilema del presoner, un dels conceptes centrals en la teoria de jocs, ens ensenya que, en absència de col·laboració, el resultat final sempre és subòptim. Això és exactament el que podem esperar quan els decisors es guien per l’egoisme racional a curt termini. En aquests casos, l’estratègia d’equilibri és escollir aquella opció que ofereix el millor resultat personal davant les possibles decisions de l’altre. La lògica del model és evident: si jo col·laboro i l’altre no, perdo tot el possible guany que es queda l’altre, perquè m’enganya. I viceversa, per tant, més val un resultat subòptim que perdre-ho tot, em poso a la defensiva i no col·laboro, no fos el cas.

Fiar el nostre progrés a la bona voluntat de l’altre és, francament, un escenari de somni més propi d’una altra època. L’època en què la paraula donada era llei i no calien agències de supervisió per mitigar les falles del mercat derivades d’un món ple d’asimetries d’informació ja ha quedat enrere. Malauradament, la bona reputació com a pal de paller del mercat em sembla passada de moda. Aquest món, ens agradi o no, no tornarà.

Per això, si volem que tot plegat funcioni, calen institucions sòlides que garanteixin aquest funcionament. Quan parlo d’institucions, em refereixo a la seva definició clàssica: estructures, formals i informals, que defineixen les regles i vetllen pel seu compliment, fomentant la llibertat i la confiança entre els agents del mercat.

És precisament en aquesta economia de mercat supervisada on un ordoliberal es troba plenament còmode. Perquè, en definitiva, no hi pot haver veritable llibertat d’acció sense un ordre que la sostingui i la faci possible, fins i tot l’empresari innovador, veritable motor del progrés, necessita predictibilitat.