Per un turisme viu

Quan arriba l’hivern i la temporada d’esquí, no puc evitar recordar aquelles cròniques radiofòniques del Rossend Marsol, el Sícoris, arribades per les ones de Ràdio Andorra a través del transistor a piles, escoltades amb fruïció, perquè aquell home que parlava, amb una veu timbrada i vigorosa, era el mateix home que, sortint del Pyrénées o del Prisunic el diumenge a la tarda, el trobaves i te’l miraves des de baix, perquè érem marrecs encara, mentre la seva veu corresponia la dels pares en trobar-nos i saludar-se. Sí, recordo i enyoro aquelles explicacions de la dècada dels setanta del Sícoris per la ràdio i avui, m’imagino que diria: “I com sigui que la neu encara no ha estat prou generosa i es fa esquerpa al capdamunt de les muntanyes, tot i amb això els nostres visitants pugen a corrua feta per la carretera de Ponts cap a Oliana i seguint Segre i Valira amunt ja respiren, abans de ser-hi, les nostres valls...” I continuava la seva Crònica Andorrana, així es deia el seu espai comunicatiu, contant allò que passava al país, fent-ne crònica humana i, detall important, en català. Perquè van ser les seves cròniques andorranes, les primeres a fer servir el català a la ràdio andorrana. I s’hi esplaiava, perquè d’enraonar en sabia i ho feia amb alegria i amb aquell tarannà natural que portava a dins i el manifestava, com es diu avui en dia, en positiu. I ens parlava de la neu i de les pistes, i del bon sol d’estiu, i dels comerços i de les muntanyes regalades. I això sense tenir internet i la fatídica intel·ligència artificial, que embarrona la vista a la canalla i el jovent, i a alguns de grans que la fan servir per ganduleria mental a l’hora d’escriure. I això, les curulles de vida andorrana cròniques del Sícoris (l’àlies el lligava amb el seu bressol d’Artesa de Segre) sense ser foradat encara el túnel del Cadí, perquè si ja hagués estat fet, el seu “i com sigui que en el decurs d’aquesta setmana...”, s’hauria eixamplat Baridà enllà. Ai el Sícoris! Ressonen encara cada Nit Literària els records del seu litúrgic presentar, l’animosa rifa, els puros... Llegim-ne, aquest primer dissabte d’hivern, uns quants versos dels seus lluminosos poemes, aquest dedicat a Sant Romà de les Bons: “Al cim d’un penyal/  d’arestes punxents,/ que enlairen ses crestes/ tot mirant els cels.../ Voltat de muntanyes/ d’altives arestes,/ que sembla que us guardin/ de mals i recels.// Per sota el Valira/ –aigua cantadora–/ que canta i recanta/ sa eterna cançó,/ us mormola sens treva,/ amb veu sens paraules.../ Bonica capella,/ preciosa, Senyor!// I passen els dies/ i corren els mesos/ i volen les llunes/ i marxen els anys...”

I fent com feia el Rossend Marsol, direm: encara que ha caigut poca neu fins ara, aquest cap de setmana arriben a Andorra molts turistes, fet que és un bon indicador de la capacitat d’atracció del país. Vol dir que el turisme arribat cada hivern ho fa mogut també per altres al·licients més enllà de les pistes d’esquí. Senyal, com dèiem, de la bona oferta global del conjunt de les parròquies andorranes. Així que els tres dies –des d’ahir divendres, festiu a Espanya– s’acarreraran per les avingudes i les places una gernació amb ganes de mirar, de notar, d’esbargir-se. És la finalitat de qui es mou –dels qui ens movem– per anar a visitar un indret. I no cal pas agafar l’avió ni marxar gaire lluny, perquè, de fet, en sortir de casa i adreçar-nos via enllà ja representa de per si iniciar una ronda, que d’aquí ve rondaire. Rondaires arribats amb la intenció –personal i intransferible– de passar un jorn, o dos, o tres, els que siguin, en aquestes valls pirinenques, amb atractius culturals i naturals, com les altres valls del Pirineu, però amb una oferta –l’andorrana– de comerç i serveis d’hostaleria i equipaments esportius i culturals molt més nombrosa, àmplia i variada.

Andorra serà turística o no serà. Hi afegim agrícola i ramadera, o tampoc serà. Això de turística ho va dir un expert en dinàmiques econòmiques fa uns quants anys i per aquí és on el país encamina les seves passes: a mantenir un turisme que hauria de ser cada vegada més un turisme viu, de tarannà curiós, de respecte per l’entorn, de valorar les coses bones del país i d’assenyalar les dolentes per tal d’adreçar-les i endreçar-les.

Aquest turisme viu, el que respira les nostres valls abans de ser-hi, com diria el Sícoris, ho serà mentre Andorra sàpiga ser receptora viva, mentre el batec del país comercial i pagès, el connatural a unes valls de muntanya, pervisqui entre la voracitat constructiva i l’amuntegament forassenyat. A tomb d’això, sabem que el debat i les reflexions en matèria urbanística són damunt la taula de les administracions, aportades en part per la consciència cívica i compromesa sorgida de la mateixa societat. I sabem, i sobretot hauríem de voler que, pel bé del país, no quedessin desades en un calaix. Pel bé del conjunt del país, tinguem-ho clar.