Drets humans, més enllà del vessant jurídic
Són un dels pilars bàsics de qualsevol societat que vulgui millorar el benestar
Avui, com cada 10 de desembre des del 1950, se celebra el Dia Internacional dels Drets Humans. Deixeu-me que us expliqui el següent: com ja sabeu, la meva formació és jurídica, la llei ha estat una de les bases sobre les quals he construït la meva carrera professional i forma part de la meva manera de mirar al món. Per tant, he tendit a mirar els drets principalment com a part d’estructures jurídiques que articulen la convivència de les persones.
Avui, però, i encara més a com a raonador del ciutadà, m’adono que els drets humans transcendeixen la mera dimensió legal i són un dels pilars bàsic de qualsevol societat que vulgui millorar el benestar dels seus ciutadans. Però, per sobre d’altres consideracions, són la garantia de preservar la dignitat de les persones. La raó és que, sense drets humans, l’estat de dret pot esdevenir una gàbia per a la ciutadania; els drets humans, sovint transformats en drets fonamentals, són el que fa que un estat estigui al servei dels ciutadans i no a l’inrevés.
Quelcom que sembla tan senzill i alhora és tan fràgil.
Avui dia sembla que hem oblidat aquesta dimensió dels drets humans. En primer lloc, per l’arribada de certs discursos que sovint caracteritzen aquests drets com a prescindibles (sobretot enfront de la seguretat) o ja directament fan nosa. Sí, els drets humans com quelcom que impedeix que una societat (o una part d’aquesta societat) prosperi, quin contrasentit! I penso que això passa perquè tots, administració inclosa, som una mica culpables d’haver donat per descomptats aquests drets; culpables de valorar-los i de deixar d’explicar com en són d’importants en el dia a dia de qualsevol persona. Deixeu-me posar alguns exemples:
En primer lloc, són la millor defensa del ciutadà contra actuacions arbitràries de l’administració. En el disseny modern, el poder de l’estat està limitat per l’existència d’aquests drets.
En segon lloc, perquè són la millor garantia de la promesa de benestar per als ciutadans. Especialment, tots els que volen remoure les iniquitats que impedeixen als ciutadans més desafavorits prosperar.
En tercer lloc, perquè esdevenen la protecció final de la dignitat de totes i cadascuna de les persones, independentment del seu origen i condició.
Per tot això val la pena destacar que sovint només es parla de drets humans en els casos més extrems, quan la vida o la integritat personal estan en risc. Però aquests drets van molt més enllà. En certa manera els podem veure com una estructura pensada perquè la vida valgui la pena ser viscuda. Perquè viure sigui més que sobreviure i ens permeti tenir vides plenes i reeixides. Per això són vigents més enllà de les situacions més extremes i esdevenen un full de ruta cap al benestar de totes les persones.
Ara, però, voldria fer una reflexió sobre la nostra realitat. Crec que el fet que Andorra sigui un estat petit ha propiciat que la manera com mirem els drets humans no sigui solament com un constructe abstracte, sinó quelcom que afecta persones que coneixem, posant cara al nom i a l’inrevés. La nostra dimensió ens ha permès entendre i aplicar els drets d’una manera que només puc definir com a propera. Crec sincerament que la proximitat és un dels principals signes de la identitat de les institucions andorranes i, també de la nostra cultura i manera de fer. I penso que ens equivocaríem molt si ho perdéssim.
Per tant, hem d’aconseguir que els drets humans ens resultin tan propers com els nostres veïns i veïnes o com els càrrecs de la nostra parròquia. Comprenent que el dret a l’educació té a veure amb el futur dels nostres fills i filles; que el dret al treball ha de ser una palanca perquè tots puguem assolir majors quotes de benestar; que el dret a participar en els afers públics enforteixi encara més Andorra com a comunitat; que el dret a prosperar no és una declaració buida. I com aquestes, mil i unes accions quotidianes que donem per descomptades i que, en realitat, descansen sobre l’estructura que proporcionen aquests drets.
Per això crec que és molt positiu que recentment el Consell General hagi aprovat una nova Llei del raonador, reforçant les competències del raonador en aquest sentit, augmentant la protecció i les garanties d’aquests drets. Especialment, respecte d’aquells col·lectius que no poden accionar, per ells mateixos, aquests drets. I sí, podem estar d’acord que tenen aspectes millorables, podem pensar que en altres casos s’han d’actualitzar. Però continuen sent fonamentals i pensar el contrari ens porta a situacions que ja s’han viscut (de fet en alguns indrets encara es viuen), situacions que acaben negant la dignitat bàsica de tota persona. Al final, hem d’entendre que només es poden discutir aquests drets des del privilegi i la manca de solidaritat. Andorra té reptes de futur importants, com tants altres països, però si s’abandona la defensa dels drets humans ja s’haurà perdut la primera oportunitat per aconseguir una societat més justa, equitable i pròspera.
Per acabar, m’agradaria assenyalar que avui, a les 18 h, al vestíbul del Consell General, el catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona, el Dr. Joaquim Brugué i Torruella, donarà una classe magistral sota el títol: “Drets de ciutadania: de les lluites del passat als reptes del present”, també es lliuraran els premis relatius a la primera edició del concurs literari de relats i microrelats sobre els drets humans. En aquesta ocasió, han participat 24 joves dels tres sistemes educatius.