Gris

Diuen que el pintor Paul Cézanne va afirmar: “Fins que no s’ha pintat el gris, no s’és pintor.” Més recentment, el filòsof alemany Peter Sloterdijk també ha defensat: “Fins que no s’ha pensat el gris, no s’és filòsof.” Si ens posem a reflexionar sobre aquesta paleta de colors –o més ben dit, sobre la seva absència–, jo mateix m’atreveixo a proposar: “Fins que no s’ha governat amb gris, no s’és governant.”

¿Quin sentit tenen aquestes afirmacions avui? Potser cap. Però vaig pensar-hi fa uns dies durant el XXII Fòrum de l’Empresa Familiar Andorrana, que abordava els reptes i oportunitats de la intel·ligència artificial (IA). Vaig escoltar els experts que participaven en les xerrades que afirmaven que la IA encara està lluny de ser intel·ligent en el seu sentit més pur: entendre la causalitat. Si això és cert, el gris –interpretar el que hi ha entre el negre i el blanc– s’haurà de posar en joc més sovint. No fos cas que ho deixéssim tot a la IA i ens emportéssim un disgust, alguns s’han atrevit a definir l’actual IA com un “ruc estocàstic”, tan ruc que si no ho sap s’ho inventa.

És ben cert que els focs d’artifici colorits que sovintegen en la política –amb l’ús dels extrems de la paleta– estan molt de moda. Els colors antagònics conviuen en una mateixa aquarel·la, i no els podem esborrar. De fet, allò que abans semblava contrari a tots els cànons artístics de composició –defensar una cosa i el seu contrari en un mateix espai– ara s’ha convertit en part essencial de les noves avantguardes artístiques. Que lluny queda aquella admirable tècnica de l’sfumato, que donava suavitat al retrat artístic.

¿Com es pot, alhora, no créixer i créixer? ¿Com es pot, simultàniament, queixar-se de les falles dels mercats i de la seva regulació i supervisió? ¿Com podem centralitzar i descentralitzar l’administració alhora? ¿Com es pot diversificar i assolir la màxima especialització sense perdre productivitat, alhora? Són exemples, com molts d’altres semblants, que us poden passar pel cap i que no cabrien en aquest article.

No us sembla que, de tant en tant, una mica de gris també ens aniria bé? Per ajudar-vos a convèncer, permeteu-me fer una referència històrica: diuen que la primera incursió del gris en política va ser a l’ombra de Richelieu (1585-1642), quan un tal François-Joseph Le Clerc du Tremblay (1577-1638), monge caputxí i assessor de Sa Eminència el Cardenal, va rebre el títol de Sa Eminència Grisa, tot i ser un frare sense noblesa. Aquest qualificatiu es devia tant a la vàlua dels seus consells polítics com als seus hàbits pocs colorits. Des d’aleshores, quan parlem d’eminència grisa, tots sabem què vol dir. El gris i la política, com veieu, fa temps que van començar a anar de la mà.

Tot i això, he de confessar que, pel que fa a la paleta de colors, malgrat la necessitat de pensar en gris, l’expressionisme abstracte m’agrada molt. Ara bé, en política em fan por els pinzells de Rothko, el color llueix molt, però la forma costa de trobar.

Per acabar, vull creure que el cap de Govern, Xavier Espot, devia pensar quelcom semblant al que he exposat quan, en un acalorat debat al Consell General en què, curiosament, també es va parlar d’intel·ligència artificial, va reclamar més “intel·ligència natural” a la seu del Consell General. Això, però, no va evitar el disgust d’alguns.

Qui sap si ell també demanava una mica de gris.