Notre-Dame, goig i esperança

Quan va cremar Meritxell, la reacció immediata dels qui en aquella època passaven al davant del país va ser la de manifestar la voluntat de tornar a refer el santuari. El síndic Julià Reig i el Copríncep Martí així ho van expressar de seguit, quan encara les fumaroles de les bigues rostides i l’olor de cremat suraven a Meritxell. I des del 9 de setembre de 1972, l’endemà del destructor incendi, fins al dia 8 de setembre de 1976, quan es va inaugurar el nou, tal com el veiem avui en dia, aquella voluntat manifesta va fer camí per tal de procurar les idees i els mitjans per tornar a tenir en Meritxell el lloc físic i espiritual com a santuari nacional. Quatre anys només a tornar a veure el nou santuari de Meritxell, temps prou curt tenint en compte les dimensions de les obres, però encara podem afirmar que efectivament s’hi va destinar voluntat i mitjans si recordem que la primera pedra va ser posada el dia 8 de setembre de 1974. Així, en efecte, veiem com en només dos anys va ser bastit el nou Meritxell. Fet ben lloable i demostratiu de l’empenta i tarannà resolutiu de la gent d’aquella Andorra de fa mig segle.

I si el santuari de Meritxell de nova planta va ser realitat en dos anys d’obres, la reconstrucció de les parts afectades (dues terceres parts de la volta de la nau i l’agulla) pel voraç i greu incendi de la catedral de Notre-Dame de París, ocorregut la tarda de Dilluns Sant de 2019, el 15 d’abril, ha estat realitzada en només cinc anys, amb un desplegament humà i tècnic davant del qual només podem manifestar goig i esperança. Goig per admirar la reconstruïda Notre-Dame, neta i polida, lluminosa i elegantment sòbria. I esperança sentida en veure com, malgrat tantes malvestats que ens assetgen, ens afebleixen i ens corsequen, la humanitat encara manté valors i es proposa fites de convivència, de fraternitat, d’afecte, de col·laboració, de fer camí, de respectar i valorar també el llegat artístic i cultural secular, com és el cas de la catedral de Notre-Dame de París. Ho recordava el president Macron en el seu discurs en la cerimònia de reobertura de Notre-Dame de dissabte passat, 7 de desembre, qui, quan encara l’incendi era viu, en un rampell d’audàcia, talment com feren el síndic Reig i el Copríncep Martí en contemplar el santuari de Meritxell destruït, va dir a França i al món que la tornarien a refer i amb el propòsit que fos en un termini curt, de cinc anys: “Tristesse et désespoir devant un tel drame, incertitude et désolation de ne jamais revoir la cathédrale comme avant. Vertige de découvrir que Notre-Dame de Paris pouvait disparaître, et que nos cathédrales aussi sont mortelles. Alors nous avons choisi le sursaut, la volonté, le cap de l’espérance. Nous avons décidé de rebâtir Notre-Dame de Paris plus belle encore, en cinq années. Le sursaut, la volonté. Et pour rendre cela possible, une fraternité inédite. Fraternité de ceux qui ont donné sur tous les continents, de toutes les religions, de toutes les fortunes.” La fraternitat, com diu, si em permeteu dir, el Copríncep Macron, certament motiu d’esperança, la germanor, aquí en forma d’aportacions econòmiques solidàries arribades de tot França i d’arreu del món, des d’un euro fins a centenars de milions.

Contemplar Notre-Dame refeta ens fa recordar Meritxell, per la similitud dels incendis destructius però sobretot per la visió de l’interior de les dues basíliques. La visita a París per anar a veure Notre-Dame reeixida gairebé és obligada, però ens hi podrem recrear ja ara, la podem gaudir visualitzant els documentals en vídeo realitzats aquests dies, els quals ens mostren el procés de reconstrucció, la fesomia nova i els elements litúrgics. I aquí és on, en veure l’altar de Notre-Dame, de bronze torrat, amb la seva forma de naveta invertida, hi veiem, per les seves línies, l’altar de Meritxell. “És l’altar de Meritxell”, em deia animós un dilecte amic amb sòlids coneixements i sensibilitat artística. I, certament, quan el veureu, us hi fa pensar. L’altar de Notre-Dame, que fa com si s’elevés de la terra cap al cel, és obra de l’escultor Guillaume Bardet, que també ha fet l’ambó, la càtedra i dues cadires adjacents, el tabernacle i el baptisteri. El bronze de pàtina maurada, el fa servir, com diu ell i corrobora l’arquebisbe de París, Laurent Ulrich, per contrastar amb la blancor de la pedra que embolcalla tota la nau, per donar-li l’aire de sacralitat. Estaria bé i ho haurem de fer, convidar, des d’Andorra, Guillaume Bardet, a visitar Meritxell. Segurament, en ser-hi, l’altar també li faria glatir el cor i fins i tot els negres i blancs del mosaic del presbiteri de Meritxell li recordarien la composició dels de Notre-Dame.

Notre-Dame torna a estar oberta. De lluny, la pensem i sentim les campanes tocant joioses altra vegada. En aquests cinc anys passats des de l’incendi, en mirar i espiar com anaven progressant les obres, se’ns ha fet sovint present Víctor Hugo i el seu Quasimodo, segurament també recordat pels centenars de treballadors que han fet possible l’obra i que, mentre treballaven amb afany, alçaven la vista enlaire o es giraven a poc a poc, cercant la presència de Quasimodo, talment com Macron s’hi va referir durant la cerimònia i el toc de les campanes: “Pour Victor Hugo, déambulant, rêveur, cherchant les yeux levés l’ombre de Quasimodo.” Amb Quasimodo i la lectura sempre gustosa i commovedora de Notre-Dame de París, encara hi afegim, per formar-ne part, Les Pyrénées, viscut per Víctor Hugo i la Juliette l’estiu de 1843. Una serralada, la pirinenca, que per aquelles fatalitats del destí, 180 anys després de rondar-lo Víctor Hugo, el 18 d’agost de l’any passat, se n’enduia la vida del supervisor, del mestre d’obra de la reconstrucció de Notre-Dame, el general Jean-Louis Georgelin, durant una excursió en solitari a Mont-Valier, a l’altre costat de la serralada i al nord-est del santuari de Montgarri. El seu cos sense vida va ser trobat al coll de Faustín, a 2.700 metres d’altitud. Va ser una pèrdua forta i sentida per tots els participants en la reconstrucció de Notre-Dame. El va substituir el seu ajudant, Philippe Jost, qui, amb l’arquitecte Philippe Villeneuve, han culminat l’obra. Per molts anys!