Andorra, aigua molt ben recollida i aprofitada (I)

Els aiguats catastròfics que ha provocat darrerament la dana (depressió aïllada en els nivells alts) al País Valencià o els que han patit altres zones del territori espanyol, també als últims dies del mes d’octubre que hem deixat enrere, posen de manifest el caràcter irregular i torrencial de la precipitació al país veí en intervals de temps diaris i més petits. En efecte, la pluja mansa i contínua és poc habitual a Espanya, amb l’excepció significativa de Galícia i de les regions cantàbriques. En lloc seu, xàfecs intensos, que precipiten en poques hores, fins i tot en pocs minuts, quantitats d’aigua que a l’Europa atlàntica cauen en dies seguits són, per contra, freqüents i característics.

Particularment, la intensitat pluviomètrica és molt considerable a la façana mediterrània peninsular i a les Balears. Fins i tot, en sectors també climàticament mediterranis, però que pertanyen al vessant atlàntic, es registren igualment, en 24 hores, quantitats de precipitació molt altes. Així ocorre, per exemple, a Grazalema o als vessants meridionals de les serres occidentals del Sistema Central, on un bon nombre de vegades s’han totalitzat quantitats d’un, dos i fins i tot tres centenars de mil·límetres en un sol dia.

A Espanya, el rècord de pluja en 24 hores podria tenir-lo Xàbia (Alacant), amb 878 mm, el 14 d’octubre de 1957. Altres quantitats diàries que impressionen són les registrades a Oliva (València), amb 817 mm, el 3 de novembre de 1987; a Torís (València), amb 771 mm, el recent 29 d’octubre d’enguany; o a Albuñol (Granada), amb uns 600 mm, el 19 d’octubre de 1973. Àdhuc, fora del domini climàtic mediterrani, en la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica, Larrasquitu (Biscaia) registrà, el 26 d’agost de 1983, 503 mm. Tot això dona una idea precisa de l’elevada intensitat pluviomètrica diària d’algunes de les regions espanyoles, que, per aquest motiu, guarden una certa analogia amb algunes àrees planetàries tropicals de pluviositat gran i concentrada en el temps.

Però la intensitat horària resulta encara més cridanera, amb la caiguda d’autèntics diluvis en poques hores, fins i tot en pocs minuts. En aquest cas, la façana mediterrània de la península Ibèrica i les Balears són també, dins del territori espanyol, les àrees més sensibles. Fins i tot a la Meseta, on la llunyania de les aigües marines restringeix el potencial higromètric necessari perquè les tempestes es resolguin en diluvis, es produeixen xàfecs amb el balanç final de la pèrdua de vides humanes i de béns (Martín-Vide, 1996).

Les ingents quantitats d’aigua caigudes en poques hores són desaprofitades en gran manera pel sòl i pels conreus, incapaços d’absorbir la desmesurada aportació hídrica, i generen, en conseqüència, una escorrentia abundant i desfermada. Així doncs, les riades i les inundacions tan temudes són la conseqüència final de tot. Això ha portat un conegut cantautor valencià a exclamar: Al meu país la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Pel que fa a la distribució de les quantitats diàries de la precipitació, la pluviometria mostra igualment una gran irregularitat a l’Espanya mediterrània. Aquí, en aquest espai mediterrani, uns pocs dies de precipitació copiosa sumen un percentatge elevat de la precipitació total de l’any. En el sud-est peninsular, per exemple, un sol dia representa de vegades més del 50% de la mitjana pluviomètrica anual o fins i tot la supera. Podem pensar, llavors, en l’efecte que ha de tenir en el còmput anual l’aparició o no d’aquests pocs dies amb altes precipitacions. El caràcter d’un any, sec o plujós, pot canviar radicalment, amb l’ocurrència o no d’aquests dies amb tant de pes pluviomètric (Martín-Vide, 1996).

Com a referència, a Barcelona només el 25% dels dies més plujosos aporta gairebé un 75% de la precipitació total de l’any. A València, aquesta quarta part dels dies en què hi ha més precipitació concentra fins a un 79% del total. Cap al cap de la Nau es donen, probablement, els percentatges màxims, mentre que disminueixen en direcció a l’apertura de l’estret de Gibraltar, això a causa de la regularitat més gran que produeixen en les quantitats diàries els temporals atlàntics.

A l’Espanya mediterrània, el caràcter pluviomètric d’un any no ha de venir definit exclusivament per la quantitat anual. L’investigador ha de tenir ben en compte l’estructura de les precipitacions diàries, ja que un presumpte any plujós pogué adquirir aquest caràcter a partir de dos o tres dies de precipitacions torrencials, mentre que durant setmanes seguides no va caure ni una gota. O petites anomalies en la circulació atmosfèrica poden canviar radicalment l’input pluviomètric total en afavorir o no l’aparició d’aquells dies singulars (Martín-Vide, 1996).