Conte de Nadal
El país va perdre part del seu encant, era el preu del creixement econòmic
La casa era a dalt, prop del cel i dels estels. Quan nevava, el país quedava emblanquinat. Les valls tenien un silenci blanc, i des del fons arribava un lleu fulgor groguenc de les cases dels humans.
Sempre havia estat d’aquesta manera. Sabia que el seu territori era quasi inaccessible; sols a l’abast de persones que creien en mons imaginaris. Rebia la visita de nens que havien llegit les seves llegendes, i ella, la Dama Blanca, sempre els retornava un senyal de la seva presència, de manera que encara que els adults mai els creguessin, els infants creixien amb la imaginació intacta.
Hi havia nens que es despertaven amb una flor a la mà, d’altres veien un estel de plata penjant sobre l’habitació, com si hagués viatjat de l’arbre de Nadal a les seves mans.
La dama sempre hi era. A l’estiu a la vora dels llacs; a l’hivern, a la casa de la muntanya, sobre el cim que dominava tot el territori.
Però amb el pas anys el país va anar canviant, el territori es va transformar. Aquell lleu fulgor groguenc va anar creixent; les cases dels homes van començar a escalar les muntanyes, i als cims cada dia hi arribaven més ginys que d’alguna manera aportaven riquesa i benestar. Era el preu del creixement econòmic, de l’evolució d’un país que, per altra part, anava perdent part del seu encant.
La solitud d’aquells paratges que durant tants anys havien estat inalterables deixava pas a una muntanya estranya, feta d’apartaments. També els éssers imaginaris estaven condemnats a desaparèixer.
És veritat que hi havia noves creacions, més fàcils i assequibles. Reis amb carrosses més lluents, Pares de Noel amagats a les pistes d’esquí i a cabanes de la muntanya, personatges trasplantats d’altres cultures... El tió de Nadal ja no era un tros de soca que després es cremava, sinó troncs preparats amb cares pintades de color i barretina, com si ja fos difícil imaginar i t’ho donessin tot mastegat...
Ella, la dama, es va anar retirant a llocs més apartats. Ho va fer sense rancúnia i en el seu viatge la van acompanyar follets i altres personatges de les valls. Sabia que a partir d’ara, sols els quedaria el món dels somnis. Somnis de nens que encara la veurien tota blanca i lluent, caminat per sobre els llacs o la neu, deixant el seu somriure en els somnis de Nadal o per Sant Joan a les nits més curtes de l’any.
Per als altres, per als més grans que algun dia l’havien vist o imaginat, guardava aquells racons on de vegades et porten les nits de lluna plena, en un paisatge nevat... a camins extraviats a l’estiu on en solitud tens la sort d’escoltar la remor de la vall.