Sobirania (I). L’asteroide 325

Un dels arguments dels partidaris del no a l’acord d’associació és la pèrdua de sobirania. Si hom es para a pensar en l’evolució de la sobirania d’Andorra al llarg de la història, és prou evident que cal matisar molt segons quines afirmacions, perquè potser la idea d’una Andorra plenament sobirana no passa de ser un desideràtum, una ficció irreal.

En primer lloc, al llarg de la història i fins a la Constitució, el detentor de la sobirania sobre les Valls d’Andorra, estrictament parlant, no era el poble andorrà, sinó els coprínceps, sobirans a títol personal, que exercien el seu poder de forma indivisa. I d’això no fa pas tants anys.

En segon lloc, davant l’exterior, mai el Principat d’Andorra ha pogut mantenir una posició de força. Per raons òbvies, Andorra ha hagut de rebutjar l’enfrontament, buscant les solucions per altres camins i havent d’acceptar, per tant, certes renúncies o autolimitacions.

Avui en dia, l’acció exterior d’Andorra continua sostenint-se en una filosofia de no-enfrontament. En assumptes cabdals, i a voltes, en assumptes no tan importants, Andorra difícilment pot decidir sobiranament en contra dels principis de la comunitat internacional o dels interessos dels països de l’entorn més immediat.

A la pràctica, Andorra s’ha manifestat ben poques vegades de manera diferent a com ho han fet Espanya o França, i sempre en ocasions més o menys intranscendents. En els assumptes de major volada, Andorra se sol arrenglerar amb els països veïns. I només en dos casos, a la guerra de l’Iraq i en el reconeixement de Kosovo, en què Espanya i França van votar de manera diferent, Andorra es va alinear amb la posició majoritària en l’àmbit internacional, coincidint aleshores amb la posició francesa.

Andorra té avui en dia limitacions a la seva sobirania inherents a la seva incardinació històrica i geogràfica, però segurament cal pensar, de manera realista, en un concepte de sobirania evolutiu i adaptatiu per força en un context dinàmic i canviant. Avui en dia gairebé cap estat pot mantenir certes rigideses, cap estat pot proclamar-se totalment sobirà per si sol. Més que mai, la unió fa la força. Molt menys, és clar, si parlem de petits estats.

I cal recordar que més enllà dels grans posicionaments a l’exterior, la sobirania es declina internament de moltes maneres: sobirania política, sobirania econòmica, sobirania financera, sobirania energètica, sobirania climàtica, sobirania sanitària, sobirania educativa, sobirania jurídica... amb efectes molt concrets que amb una mica d’imaginació són fàcils de visualitzar. Realment pensem que serem més eficients, més capaços, més sobirans per afrontar aquestes qüestions en el món a venir de forma autònoma i des de l’aïllament?

En aquests moments, Andorra debat sobre la conveniència o no de l’acord d’associació amb la UE. És veritat que cedir als tribunals europeus la darrera paraula en cas de conflicte entre Andorra i la UE quant a la interpretació de l’acord es pot entendre a priori com una cessió. Tanmateix, cal posar les coses al seu lloc i acceptar cert bany de realisme. L’acord no afegirà noves limitacions a la sobirania del nostre país, que és la que és.

La manera com Andorra va haver d’adoptar a correcuita les sancions contra Rússia per la guerra d’Ucraïna o el cas del sucre amb Espanya els primers anys del segle XXI il·lustren clarament i amb tota cruesa la desproporció i la desigualtat en les relacions exteriors amb els veïns, les cuites i els límits de la sobirania de les Valls. En el cas del sucre –paradigmàtic– no es va voler ni tan sols que es convoqués el comitè mixt Andorra-UE, que preceptivament era el lloc on dirimir les diferències: o Andorra deixava de permetre aquella pràctica o directament es denunciava l’acord duaner. Aquesta era llavors la capacitat sobirana d’Andorra, com ho seria avui davant un control sistemàtic de la frontera, per exemple, o una simple vaga de zel.

Perquè en gran manera, la sobirania andorrana s’exerceix realment només fins on no molesta en excés els interessos dels països veïns, i en aquest sentit, la submissió als tribunals europeus en cas de conflicte pot esdevenir una garantia afegida de major sobirania i independència davant la posició dominant que Espanya i/o França poden exercir cap a Andorra. Sembla millor tenir una sobirania garantida per una xarxa de vint-i-set estats i la UE que per Espanya i França únicament. O a sensu contrario, si mai hi hagués un rebuig a l’acord d’associació, que estableix un determinat encaix del Principat en l’espai de construcció europea, els interessos d’Andorra poden passar a ser majorment tutelats i més dependents encara de les voluntats dels estats francès i espanyol i els seus respectius governs.

Per concloure amb una imatge literària: Andorra –i tants altres països– disposa en gran manera a dia d’avui d’una sobirania semblant a la de l’ociós i solitari rei a qui visita el Petit Príncep, que diu regnar de forma absoluta sobre tot el que hi ha: l’asteroide 325 –el seu planeta–, els altres planetes i totes les estrelles. Per tal que la seva sobirania sigui sempre respectada, l’isolat i avorrit monarca ordena el que passa de manera inexorable com si hagués de passar perquè ell ho decideix, vigilant, això sí, de donar sempre ordres raonables –tampoc ell té el recurs d’oposar-se, com nosaltres–. El rei és molt conscient que si les seves ordres no fossin raonables, si no tinguessin en compte la marxa general de les coses, l’error i el problema serien seus i no pas del cosmos que, aleshores, no l’obeiria. El cosmos, també al nostre voltant, té les seves pròpies lleis, determinada manera de fer. Per atorgar al rei el dret sobirà i certa autonomia, demana resolucions raonables, que no s’allunyin en excés de l’ordre establert en cada moment.