‘Netflix chill’ o sessions del Consell General?

Soc d’aquelles persones una mica estranyes a qui, de debò, els agrada mirar en directe les sessions del Consell General. I no us enganyaré: quan segueixo aquests debats en temps real, puc comptar amb els dits d’una mà les altres persones que estan connectades. Les estadístiques de les visualitzacions posteriors al canal de YouTube de la institució també parlen per si mateixes: poques sessions superen les 50 reproduccions. Si ho pensem des d’una perspectiva jove, és comprensible. Nosaltres, els que hem crescut amb plataformes on demand, preferim continguts àgils i atractius. A més, sovint tenim la sensació que la política institucional va per una banda i les nostres vides, per l’altra.

Ara bé, no deixa de ser curiós que ignorem tan alegrement un espai on es prenen decisions que afectaran directament el nostre futur, el de la gent jove del país. Si el preu dels pisos augmenta, si es faciliten beques d’estudi, si s’implanten noves polítiques laborals o culturals, tot això passa, en part, pels debats i vots que tenen lloc sota la cúpula daurada. Però, a la pràctica, quants de nosaltres dediquem part del nostre temps a entendre què s’està discutint i per què? És massa avorrit? Massa tècnic? O és que no hem trobat encara la manera d’interessar-nos-en?

No cal que siguem ingenus: no competirà mai, en termes d’emoció, amb la darrera sèrie de Netflix. No cal esperar intriga geopolítica digna d’un thriller internacional, però potser sí que hi hauria d’haver una mica més d’esforç per fer arribar la política al nostre dia a dia. I quan dic fer-la arribar no em refereixo a simplificar-la fins a la caricatura, sinó a explicar-la de manera més clara, més propera i, sobretot, fent visible la seva importància per a la nostra generació. D’una banda, cal que la gent jove entengui que la política és la clau per millorar (o empitjorar) el nostre futur. De l’altra, les institucions han de reconèixer que els formats tradicionals no connecten amb un públic que demana context, immediatesa i, per què no, una mica d’empatia.

En aquest sentit, l’educació cívica i la implicació de la joventut són elements centrals. Necessitem que des de petits entenguem com funciona el nostre sistema polític, quines competències tenen els nostres representants i quin és el camí que segueixen les lleis abans de ser aprovades. Però no n’hi ha prou de tractar aquests temes a l’escola: cal que les institucions generin espais i formats d’informació adaptats a la nostra realitat. Per què no fer vídeos curts a xarxes socials explicant les lleis que s’han aprovat i en què ens afecten? Per què no crear pòdcasts, stories o infografies entenedores, amb un disseny atractiu i llenguatge planer? Per què no obrir espais de debat on les preguntes dels joves rebin respostes directes dels nostres representants?

Si no ens adaptem a aquests canals, correm el risc que la política encara sigui cosa d’uns quants, mentre la resta de la població –sobretot la més jove– n’estigui desconnectada. I aquesta és una pèrdua enorme, perquè sense la veu de les noves generacions, les polítiques públiques corren el risc de perpetuar perspectives i prioritats que no s’alineen amb els reptes presents i futurs: la crisi climàtica, la transició digital, l’accés a l’habitatge, la mobilitat laboral, la diversitat cultural i un llarg etcètera que, com a joves, ens toca de ple.

En darrer terme, deixant de banda la comparació entre Netflix chill i les sessions del Consell General, la reflexió és molt més àmplia i posa el focus en la necessitat d’involucrar-hi la joventut. Totes les institucions públiques tenen el repte de guanyar-se l’atenció i la confiança dels joves, una generació que s’informa i es comunica de manera diferent, amb ritmes i canals propis. En un context en què la competència per captar l’audiència és enorme, les institucions han de fer un esforç addicional per comunicar d’una manera més clara, accessible i rellevant. Això no és només responsabilitat dels equips de premsa o dels mitjans tradicionals, sinó que ha de formar part de l’ADN institucional: arribar a la ciutadania, en especial als joves, allí on són, adaptar-se al seu llenguatge i ritme, escoltar-los i donar-los eines per entendre millor el món que els envolta.

No es tracta de banalitzar els continguts ni de convertir la política en un espectacle, sinó d’explicar amb honestedat i proximitat què està en joc, contextualitzar les propostes i fer palesos els efectes que les decisions públiques tindran en el present i el futur de la gent jove. Es tracta de crear una cultura de la transparència i la participació on els joves no siguin simples espectadors, sinó actors informats i motivats a contribuir. Al capdavall, si aconseguim que la joventut entengui i valori el procés de presa de decisions col·lectives, estarem invertint en una democràcia més forta i resilient. Totes les institucions, sense excepció, poden aportar-hi el seu gra de sorra perquè les noves generacions creixin implicades, crítiques i plenament conscients del valor de les institucions i de la responsabilitat que comporta exercir els seus drets i deures com a ciutadans.