Tramvia

Llegíem fa poc que Mobilitat decidirà el traçat del tramvia a començaments de l’any vinent. És clar que per poder pujar-hi caldrà esperar bastant més, un nombre d’anys encara indefinit. I que, quan sigui real, el trajecte només anirà de Sant Julià a Escaldes, com l’actual autobús de la línia 1.

A partir de la conurbació principal del país, cap amunt, el que es preveu segons la mateixa informació és un “metro aeri” –clatellada virtual a tots els qui van fer mofa de la idea de Marc Forné.

Sovint la realitat supera la ficció, però amb freqüència, també, la ficció avança el que un dia futur serà realitat. I si no us ho creieu, llegiu Verne).

Per a Francesc Ferrando, qui va ser professor de l’institut espanyol tant de temps com li va permetre la legislació de l’Estat veí, pròrroga inclosa, poeta i músic, el tramvia a Andorra era quelcom d’un passat imaginàriament llunyà:

“Quan a Amdorra hi havia tramvia

hi va haver quelcom màgic a Andorra.

Abans fou allò de la pedra tallada,

i allò del ferro, vingut de sobte;

encara més de sobte, el dòlar,

un tramvia anomenat desig.

I fongueren els carrils

amb les guspires del tròlei

per tal d’encunyar progrés,

(estalviant-ne un poc, però.

Per a una gàbia on encabir la

màgia aquella que

hi havia a Andorra quan…

quan a Andorra hi havia tramvia.)”

Per als interessats que hi pugui haver, el poema es troba dintre el llibre titulat com el poema, a la col·lecció Orígens d’Edicions del Diari d’Andorra (1993), o a la carpeta de format més gran, en l’edició numerada de cinc-cents exemplars, datada tres anys més tard. I si no la trobéssiu en cap establiment convencional, també hi ha l’oferta a internet i, finalment, hi ha exemplars a consulta, i probablement a préstec, a les biblioteques públiques de la Massana i el Pas.

Passarà temps, segurament anys, fins que l’entrada en servei del tramvia sigui un fet, en una data per recordar entre les efemèrides nacionals. I potser aleshores, com ara, el poema de Francesc, alcoià, com l’Ovidi. Què deu tenir Alcoi per donar tants fruits, a més de la típica festa de moros i cristians, la més reconeguda entre les del gènere, que sovintegen per aquelles contrades, declarada d’interès turístic internacional des del 1980 i potser més d’hora que tard patrimoni immaterial de la humanitat reconegut per la Unesco.