Frenar la història

El món, gràcies al temps i els seus cicles marcats per la seva posició a l’univers, evoluciona contínuament i, per tant, no és estàtic, ni té aturades ni canvis de velocitat.

I les espècies amb vida natural, que formem part d’aquest món, evolucionem també amb ell.

L’organització de les comunitats vives sobre la Terra és una anècdota que només les implica a si mateixes i una mica més del seu entorn.

Així, la història de la humanitat sobre aquest món, en conjunt, es mou i no es pot aturar encara que ens ho pugui semblar, des de la nostra limitada òptica a escala local.

Simplement esdevé, segons unes i altres circumstàncies.

Des del coneixement profund de la història potser podem, això sí, preparar-nos i anticipar-nos per intentar que es produeixin determinades circumstàncies que l’acompanyin i la facin evolucionar cap a on creiem que ens convé.

Però són moltes les circumstàncies i molts els agents amb capacitat de condicionar-les.

Avui no crec que hi hagi ningú que pensi que sigui possible per a Andorra una situació marginal de relació amb la Unió Europea, que inclou els nostres tradicionals veïns França i Espanya.

I no és possible perquè tothom coneix la història d’Andorra i, des de sempre (almenys des del 1278), la petitesa i la dependència invariables que ens caracteritzen per sobre de tot han estat compensades amb la diferenciació i la complementarietat amb els nostres dos veïns, ajustant a l’escala o potència d’aquests a cada moment que ha fet falta, en raó d’un determinant geogràfic contundent.

Per tant, el punt de partida avui és que som enmig de la Unió Europea amb diferents acords, des del 1990, establerts a demanda, sempre, dels andorrans, de tots els governs que hi ha hagut des de llavors fins avui, per aquesta continuïtat històrica que ja hem mencionat condicionada per la petitesa i la dependència de l’exterior.

Així, fa 35 anys que ens preparem per a un acord d’associació, que no d’integració, amb la UE, és a dir, un acord econòmic complet, i no oblidem que fa més de 150 anys (des de la Nova Reforma de 1866) que ens preparem per a l’obertura econòmica per aturar l’emigració andorrana produïda des del 1850 (amb la crisi del ferro) de manera general i encara avui d’una part important dels joves més ben preparats.

Avançar aquest acord d’associació no hem pogut, amb més de nou anys de negociació expressa i una pandèmia i el Brexit enmig.

Retardar-lo, quan s’ha negociat pels nostres representant polítics, legitimats electoralment a fer-ho, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, no és assenyat.

Perquè posposar cinc o deu anys el que és inevitable no és mai el més convenient en una negociació per al més feble i el que més ho necessita, en aquest cas nosaltres, els andorrans.

I perquè tots sabem que no hi ha altra alternativa a l’acord d’associació. Llençar nou anys de negociació, plantar als negociadors europeus i girar l’esquena a la UE no ho podem fer per petitesa, pragmatisme i realisme.

I perquè la renovació del model econòmic andorrà com més tardem a fer-la més patirem, amb el risc que pugui quedar aturada si el cicle econòmic canvia. I les transformacions s’han de fer quan es va bé i es poden anticipar els problemes i, per tant, poder aplicar les millors solucions. Altrament, tots sabem que els costos esdevenen desproporcionats com més tard s’actua.

Frenant l’acord d’associació no es frenarà la història, sinó tot el contrari per a Andorra, es frenaran les seves possibilitats de transformació.

El rellotge de la història no s’aturarà ni s’ha aturat mai per esperar Andorra.

I Andorra necessita l’acord d’associació perquè necessitem un nou marc jurídic complet de relació amb la Unió Europea, que permeti a Andorra tot el que ja sabem que no ens permeten els darrers acords signats amb ella, per garantir tots els acords ja signats i donar-los aplicació i un renovat valor i una garantia de cara al futur i, sobretot, ens obre un camp de possibilitats nou i enorme d’interacció econòmica amb el nostre entorn fronterer pirinenc, del qual ens hem aïllat molt més en els darrers 30 anys, des del reconeixement internacional d’Andorra com a Estat, i que podem i hem de saber liderar des d’un esperit de complementarietat.

Davant del que és inevitable la millor actitud és la de preparar-se seriosament per afinar totes les circumstàncies per fer que l’acord tingui la millor aplicació des del dia de la seva aprovació o els seus inicis d’aplicació, sigui quan sigui i sigui provisional o definitiu.

El treball per desenvolupar l’acord d’associació, en el qual els principals interessats som nosaltres, els andorrans, no ho oblidem, no serà fàcil i, per tant, cal treballar-hi ja.

No cal esperar el referèndum, ni el seu resultat, que un dia o altre serà positiu, ni l’entrada en vigor per preparar-nos per desenvolupar-lo el més intel·ligentment possible i a favor.

Hi ha, doncs, molts aspectes que podem fer avui i que poden millorar les relacions i els intercanvis o, en definitiva, la complementarietat amb la Unió Europea i particularment amb el seu entorn més immediat.

M’atreveixo a esmentar-ne alguns.

1. Millora dels coneixements de les realitats econòmiques i els seus intercanvis entre Andorra i l’àrea pirinenca francesa, així com la catalana o espanyola, avui i en el passat, encomanant o confeccionant estudis per les Cambres de Comerç i universitats.

2. Incorporar màsters i altres formacions en l’àmbit de les universitats andorranes en relacions europees i que capacitin i habilitin gestors en tramitació d’ajuts i creació o participació en projectes transfronterers per accedir a finançament europeu.

3. Potenciar i promoure més activitats, projectes i relacions que les fetes fins ara dins la Comunitat de Treball dels Pirineus, aprofitant la seva existència, encaminades a focalitzar objectius concrets en la línia dels previstos en l’acord d’associació.

4. Iniciar la creació i promoció de productes turístics conjunts amb l’entorn sota la marca Andorra-Pirineus.

5. Creació d’un departament d’Afers Exteriors per a l’entorn pirinenc amb capacitat per dissenyar projectes d’interès i possible col·laboració amb l’entorn i per gestionar-los, produir-los o acompanyar-los en projectes propis o pensats des de la societat civil o altres institucions públiques i poder ser efectius en el marc dels Poctefa.

6. Incorporar dins tots els ministeris del Govern la determinació dels projectes d’interès transfronterer ja existents o a imaginar que afectin les seves respectives matèries, i concretar-los amb la previsió de destinació d’un 5% anual del seu pressupost d’inversió tenint en compte el canvi climàtic, la sostenibilitat i la transició energètica.

7. Atorgament de subvencions a projectes de col·laboració transfronterera en un 50% del seu cost, elaborats per entitats, associacions o institucions privades o públiques del país amb altres de l’entorn pirinenc.

8. Establir una inversió mínima anual de Govern en projectes i infraestructures d’interès nacional en l’entorn (aeroport, electricitat...).

9. Ajuda de l’administració pública general als col·legis de professions titulades a preparar eficaçment el seu corresponent marc jurídic o legal per a l’exercici de llur activitat abans de l’aplicació de l’acord d’associació.

10. Aconseguir restituir i ampliar la presència o cobertura de la programació d’RTVA en tot l’entorn pirinenc.

11. Millorar les dues fronteres en l’àmbit funcional, estètic i simbòlic, i fer les adaptacions o modificacions que calguin per obtenir dos carrils oberts en permanència i un tercer d’opcional.

Si la història és un pendent pel qual llisquem els humans amb les societats que som capaços de crear, i frenar-la esdevé impossible, pot ser que intentar conduir-la sigui el més convenient.