El silenci antic de Cortiuda

Passant aquest any per Ponts amb el cotxe, haureu vist a la rotonda del trencant cap a Lleida o cap a Barcelona, una maqueta del campanar de l’església de Sant Pere, amb una xifra, 1.000, als seus peus. És la referència a un fet històric –aprofitat pels pontsicans per lluir contents– que va tenir lloc a Sant Pere el dia 1 de novembre de l’any 1024, concretament un judici per determinar els drets sobre Cortiuda i la muntanya de Castelló, reclamats pel bisbe d’Urgell, ho era Ermengol, al monestir de Santa Cecília d’Elins. Situar aquest monestir, per cert, ben estudiat pel doctor en història Climent Miró, no ens ha de costar gaire: anant per la carretera del Cantó en direcció al Pallars, passat Avellanet, trobareu a mà esquerra el trencant que baixa fins a Cassovall. Doncs el monestir de Santa Cecília d’Elins era més avall de Cassovall, a mig camí de Saulet, just a l’indret on avui hi ha la casa anomenada, com no podria ser d’altra manera, el Monestir. Una fondalada rica en aigua, en terra i bosc, propícia per a un establiment monacal, reservat de les vistes i proper a vies de comunicació entre riberes. Santa Cecília d’Elins, com hem dit, el té ben estudiat, que vol dir resseguit en papers vells d’arxius, però també apamat i resseguit a peu i amb la vista, el doctor Miró. En podeu fer un tast del que en sap, a l’article contingut en el volum publicat el 2023 per la SAC (Societat Andorrana de Ciències), corresponent a les 19ès Trobades Culturals Pirinenques celebrades a Matamala (Capcir), la tardor de 2022, dedicades als recursos naturals del Pirineu. L’article que hi presentà el Climent Miró porta el títol: El monestir de Santa Cecília d’Elins i l’explotació dels recursos a la muntanya de Castilló (s. IX-XI). Aquesta muntanya de Castilló, situada aigües amunt de Santa Cecília i del riu de Pallerols, ben probablement és la que reclama, juntament amb Cortiuda, el bisbe Ermengol a l’abat de Santa Cecília d’Elins. Castelló diuen al judici, Castilló com ens ha arribat.

Però deixem el terme de Santa Cecília d’Elins, un d’aquells indrets que de lluny es recorden sovint i pronunciem amb emoció, pel passat històric o senzillament personal, com ara bordes de la Peguera, bordes de Setúria, borda de Sarroca, borda d’Estabello. Deixem Santa Cecília i anem a Cortiuda, també amb una bona pessonada de càrrega històrica i humana. En aquest cas, per situar Cortiuda, hem d’anar a la sempre polida i d’un temps ençà poètica vila de Peramola i agafar la pista forestal que ens va enlairant cap a ponent tot acarant-nos al nord, passant sota el vessant de migdia de la Roca del Corb, la “petra mola” dels antics, veritable panellet de roca nua i mida gegantina obrat per la natura. Seguint amunt, a mà dreta, Torrent ens comença a parlar del silenci antic de Cortiuda. Aquell silenci que ens frega la pell i ens fa estranyar la gent que hi visqué segles i segles abans de la partida. Ens ho fa notar el poeta Josep Espunyes al sonet dedicat a Cortiuda, del seu llibre Notes mínimes d’un paisatge, El Mall, 1987, reeditat per Salòria el 2022, amb fotografies d’aquest vostre servidor: “Amb tot se m’hi fa estrany, en viu que dol,/ un buit feixuc, la manca d’unes veus/ que cridin, saltin, corrin en estol”. Si hi passeu un d’aquest dies d’hivern, són els estols de pinsans els qui piulen, volen, corren pels voltants de Torrent, de la Móra, als planells de més amunt i ja, en ser a Cortiuda, s’escampen en eixamplada llibertat, talment com la notem al nostre cor. Els pinsans que s’assolellen i s’atipen de les llavors de plantes ruderals, passen l’hivern a recer de les parets, dels cinglos –com ens diria el recordat vell Bernadí– d’Aubenç. Els dies de bonior, van i venen volant per sobre els rostos i el bosc, de Cal Tejan a l’Espluga Roja, de coll Bertran als camps del Felícia. I si el dia s’alça encapotat, faran parada llarga al cor de les alzines, a les espessors dels pins. Aleshores els vols de les gralles de bec vermell, en estol, ompliran de cridadissa i brodat de negre el cel de Cortiuda, dient-nos que a dalt a Aubenç s’hi nota el fred. I si les acampa el vent de neu, les veureu encara molt més avall, al pla, pellucant als trossos de Tragó, de Nuncarga, de Peramola.

No és gens estrany que el bisbe Ermengol tingués delit de Cortiuda. Terra treballada, llenya i feixines, glans i alzines per als porcs i ovelles, pastures i repòs a les jaces d’Aubenç, cabres feres i llebres per caçar i sobretot, bona gent. Plenitud de país, camins cap a ponent: lo Rialb, Ramoneda, Benaviure i dreturer coll de Creus i aturonada Gavarra i torrents i graus enllà carreranys cap a la Conca; camins cap a llevant, deliri i joia d’indrets: Puigpinós, Juncàs, Castell-llebre, Segre, Eroles, la Móra Comdal, el Sàlzer, Serra-seca, Cambrils, Odèn, Canalda, Encies, Sòbol, saltem el Cardener i ens enfilem i ens plantem a Busa. Desfem camí. Cortiuda. Mil anys després del judici celebrat a Sant Pere del Castell de Ponts, el silenci antic de Cortiuda rebat en el nostre pensament com una veu recordada, com una font retornadora, com el so de la campana tota vida. Si hi aneu, a Cortiuda, escolteu el seu silenci antic i respecteu-lo, no vol fressa ni brogit. Veureu Cal Bernadí sòlidament mantinguda i amb la hisenda amorosament treballada. Veureu les alzines devora el pou, vetllant el camí de coll de Creus, ufanoses alzines que encara guarden el record de les reposades que mossèn Serra Vilaró, ara fa cent anys, hi feia en baixar d’excavar tarters prehistòrics vora els camins encara més antics. Veureu, a tocar l’esglesiola de Sant Martí, la rectoria ara refugi de muntanya portat pel Damià, recer actiu de cultura excursionista i de natura. Des d’allí mateix, enllà d’enllà, la vista un abasta la retallada cresta del Montsec de Meià i la llomada de Sant Mamet, la muntanya d’Alòs. Si heu tingut la bona pensada de portar-lo, obriu el llibre del Josep Espunyes. Us abellirà de dir, encara que sigui hivern: “M’agrada ser a Cortiuda al cor d’estiu,/ indret bastit i estès en llom de serra,/ recull la serenor de la pineda/ i s’omple el pit rocós d’aire fresquiu.// Ara i adés un tall de feixes serra/ l’avanç del bosc, antany paratge empriu;/ l’astor festeja cel en vol soliu/ i cria el porc en jaç de fenc i terra.”