Nadals

La “tia Pepa” de la nadala de ben segur que ja ni recorda quan va acabar de pair el seu tall de pollastre. Però gairebé tothom guarda en la memòria com ha passat la festivitat més celebrada de l’any

Com molt bé recordava Joan Massa –no calia la cita al ninotaire del diari espanyol– les festes màximes entre les festes de les festes han perdut el significat tadicional i potser únic autèntic, per esdevenir, en el millor dels supòsits, la gran cita per a les reunions de les famílies, quan és possible. Perquè encara sort dels i les que encara poden ser dos o més a taula, en els àpats solemnes de la nit i els migdies de Nadal i Sant Esteve. En el segon, per gaudir d’uns canelons que cada vegada més són comprats al comerç, i no fruit de l’esperit estalviador i la mestria cuinera de la padrina o la mare.

El temps ho canvia gairebé tot, i més ràpidament com més avança, més enllà de la imatge del riu d’Heràclit. I els Nadals –plural per abastar el conjunt de festius acumulats en les darrers dies de l’any i l’inici del següent– tothom coincideix que han perdut socialment qualsevol sentit religiós, que es limita al feble simbolisme dels pessebres, perquè la Missa del Gall…

Amb sort, en molts casos conserva el valor de reagrupar les famílies, tot i que cada vegada menys és difícil trobar dos o més persones properes a taula, quan encara no fa gaire arribaven, i sovint superaven, la desena. És el fruit de dos fenòmens socials i actuals més: el descens de la natalitat i la globalització, que implica emigrar –no només des del “tercer món”– a la recerca de més prosperitat. Encara sort d’eines informàtiques, com ara l’Skype, per aconseguir comunicacions “cara a cara”, encara que siguin virtuals.

Recentment, aquest mateix Diari publicava una estadística de resultat inimaginable encara no fa tant: a gairebé la meitat de les llars del país viu una sola persona, és a dir, que es troba sola en el dia a dia. Cert que el valor centrípet del Nadal ho deu haver corregit, en bona part, o almenys en part. Però no deixa de ser el senyal d’una tendència.

Potser el principal valor que resta als Nadals és el record dels més desvalguts i algun gest dels que abans s’anomenaven de caritat i ara de solidaritat. O les mostres d’afecte a les persones més properes, en forma dels acostumats regals, de vegades per a un/a mateix/a, amb la seguretat d’encertar-la. I això, amb generositat prudent, que tampoc ho és endeutar-se per a bona part de l’any –o anys– següents.

Per a les persones grans, el sentiment més profund quan arriben aquestes dates és la tristesa i enyor. A les taules, evidentment, s’han reduït els comensals. I no és només per raons sociològiques, sinó sobretot biològiques. Ja no hi són padrins ni padrines, potser ni pares ni mares i, en alguns casos més dolorosos, també falten germà o germana, si no ens ataquen absències encara menys naturals: germà, germana, per no parlar de fill o filla.

I és aleshores quan la celebració més alegre per a la majoria esdevé trista i dolorosa sense consol possible. Només resta desitjar a lectors i lectores que aquest no sigui el seu cas. Que encara gaudeixen de les persones properes i encara més, si és possible, de la canalleta que fa conservar la il·lusió i l’alegria, quan en tenim. I malgrat tot, i en qualsevol cas, més que mai cal no fer cas de qualsevol padrí melangiós. Tan de bo si podeu encomanar, petits i/o joves, l’alegria que se us posa. I en tot cas, també des d’aquest espai, un desig tan tradicional com sincer: “Bones festes i venturós any nou”.