Del ‘Manual Digest’, Catalunya i Europa
Jo em sento andorrà i català, no en tinc cap inconvenient
La setmana passada, a la tribuna en la qual donava suport a l’associació amb Europa, opinió o decisió personal que pel que sembla em reportarà un càrrec al Govern, que m’oferirà un sou per a tota la vida, mencionava així com de passada el Manual Digest, que ve a ser com la Bíblia del país. Una senzilla visita a la Viquipèdia ens obsequia amb alguna de les seves màximes, entre les quals les que resen d’aquesta manera:
–“Valls de Andorra son pròpia y verdadera Cataluña, com â part de aquest Principat; Andorrans són pròpiament Catalans en tot rigor, y gosan com â tals varias prerrogatives en ell.”
–“Subsisteixen las Valls de Andorra per si solas, Component y Constituint, una provincia, o Principat apart, o particular soberania, no dependint en lo Domini, y governatiu, ni en la via judicial de ningu altre, que de sos amantissims Princeps.”
Sentències que em fan molta gràcia perquè la catalanitat andorrana és un tema que porta cua. Jo em sento andorrà i català, no en tinc cap inconvenient, però hi ha gent que no en vol sentir a parlar, a pesar que compartim la llengua (la mateixa gent que no admet la pertinença a la cultura catalana probablement et parlarà de l’exclusivitat de l’idioma andorrà) i en som els millors representants en l’àmbit internacional.
Això sí, ens diferencia el territori; el Principat és més petit que Catalunya. I som un estat independent.
Un amic, fa uns anys, va pujar a Andorra, i en un bar, entre els efluvis de la nit, quan a Espanya bullia encara l’1 d’octubre, per quedar bé va gosar dir que Andorra era catalana i es va ficar en un embolic del qual va sortir corrent. Són coses que passen quan es qüestiona l’andorranitat.
Per acabar, m’agradaria ser una mica repetitiu i deixar-ho ben clar: sí, votaré sí a Europa, perquè és la meva decisió i perquè en expressar el meu desig no faig mal a ningú.
Em costa assimilar que després de les repetides opinions i escrits sobre temes tan diversos com ara el meu rebuig a la cacera dels isards, a l’arribada de Grifols a Andorra o a la defensa del noi del CBD, entre d’altres temes, mai m’han promès res. Ni un trist endoll, ni una trista cadira des de la qual representar el meu país.
En canvi, ara que dono suport al sí a Europa estic molt content de les múltiples ofertes que he rebut, massa, però com que em sento patriota no podré acceptar-les per un principi ètic.
I surti quan surti aquest escrit publicat, no sé si abans que acabi l’any o l’any que ve, siguin partidaris del sí o del no, els desitjo un feliç 2025, un any senar, que són els que m’agraden potser per la coincidència numèrica, el cinc, amb el meu any de naixement.