El saber del Pere Moles Aristot

A les vigílies de Nadal ens ha deixat el Pere Moles Aristot, a l’edat de 89 anys, escaldenc i andorrà conscient del seu país. Ho dic així i ja d’entrada. Va tenir sempre al cap el conjunt d’Andorra, del Principat, implicant-se en la vida comuna, social, política, cultural. En l’Andorra de la seva infantesa i joventut, encara amb un nombre d’habitants contingut en cada poble i cada vila, on la coneixença personal era un do de convivència, participar de la vida social també era tingut com un deure, doncs així s’entenia el compromís personal conjuntat amb el fer col·lectiu. I això el Pere Moles ho sabia bé i ho va practicar tota la vida, de pensament, paraula i obra. Un pensament obert, de mirar enllà, a la vegada que unit, arrelat a les tradicions i costums andorrans, pervinguts de paraula i mantinguts per tantes generacions. D’aqueixos coneixements, apresos en sentir-los explicar de padrins a nets, de pares a fills, n’emanava un natural respecte, una consideració i un tenir-los presents quan tocava, quan s’esqueia el dia o la celebració lligada a aquelles dites antigues escoltades ja de xics. I això, com era habitud, era tingut en compte pel Pere Moles, obeint amb bona mesura els costums i les tradicions com un valor singular del poble andorrà. Així ho ha sentit i entès tota la vida i, en fer-se gran, en veure com el creixement d’Andorra ha portat una manera de fer apressada, enlluernada amb massa artificis, colpida i sacsejada amb sorolls de tota mena, i en advertir com en conseqüència s’ha anat esparracant la cultura tradicional, com ha quedat mig colgada per modes i maneres de fer alienes, ens ha dit de paraula i d’obra, en els llibres que té escrits, que en el viure del dia a dia és tan vital com l’aire que respirem tenir present el passat format per una cultura ancestral, la més propera, la pròpia.

Ignoro si les escoles del Principat tenen a la seva llista de llibres per a llegir i comentar els que han escrit persones com ara el Pere Moles Aristot. No sé –i tot i tenir l’ai al cor em vull imaginar una resposta positiva– si el llibre Andorra, el meu país, editat l’any 1963 per la Junta de Cultura del Consell General de les Valls, és obert i consultat a les aules de les escoles andorranes, ni que sigui a l’Escola andorrana. Si la resposta és que no, acut el sentiment de tristesa, perquè és una pena en qualsevol societat condemnar a l’oblit i al desencís les paraules i els pensaments, les realitats i, en definitiva, la història, els costums, els mites i les llegendes que han brotat i florit en un indret, en aquest cas a les Valls d’Andorra. A les escoles, a les biblioteques, inclús als mitjans de comunicació escrits, de ràdio i de televisió, la presència d’aquell saber dels que han precedit i ja no hi són, ajudaria a conformar un present més ric culturalment i social, més conscient, més vital. Ara que ha mort el Pere Moles i ens deixa els seus llibres, fora bo tenir presents els que un dia, de no fa tants anys, també van escriure pensant en una Andorra millor, més culta i plena: Antoni Aristot, Albert Puigoriol, Pere Canturri, el benedictí Justí M. Bruguera, Manuel Anglada, Esteve Albert, Ricard Fiter, Elidà Amigó, Antoni Morell, Riberaygua de Santa Coloma, Manuel Mas, Òscar Ribas...

Que el record del Pere Moles Aristot ens vingui sovint en contemplar i pensar aquestes valls andorranes i tenir-les presents com una realitat històrica forjada amb abnegació i estima generació rere generació. M’agradaria acabar amb un escrit seu, publicat en un article seu tot agafant el fil d’un de meu encapçalat amb el títol Al començament del temps, Diari d’Andorra, 01-05-2021. Ens deia el Pere Moles: “La història de tots els pobles seria molt pobra si els anomenats mites o llegendes no existissin. Com seria la d’Anglaterra sense Ricard Cor de Lleó i sense Robin Hood? O la de França sense Joana d’Arc o Cyrano de Bergerac? O la d’Espanya sense el Cid Campeador, que guanyava batalles inclús després de mort? O la de Suïssa sense Guillem Tell, l’hàbil arquer que travessava amb una fletxa una poma al cap del seu fill? Els mites i les llegendes formen part de la història perquè l’enriqueixen i l’apropen als ciutadans. Un poble sense història és un poble sense arrels i sense identitat nacional. En definitiva, és un poble desgraciat i en vies d’extinció.” Que el bon saber del Pere Moles ens valgui per aprendre i actuar. Que reposi en pau.