Decisiu

En aquest any que comença, la ciutadania ha de decidir quelcom tan important com la futura relació amb la Unió Europea. No seria presentable un nou ajornament del plebiscit sobre el tractat d’associació, ja tancat i redactat. Falta la fixació de la data i l’última part de les campanyes, a favor i en contra, de partits, associacions, col·lectius i participants en els fòrums individuals d’opinió com aquest, de com afectarà en la sobirania nacional una ratificació de l’acord inicial.

La temptació de pronunciar-se és forta –una altra vegada, perquè aquí ja es va manifestar fa temps–, però no és el lloc ni qui signa és la persona més acreditada pel nivell jurídic i polític.

L’única recomanació assenyada és la de llegir, a fons i sense pressa, el text de l’acord. Encara millor si hi ha prou coneixement de l’idioma per fer-ho en la llengua original europea.

No sembla prudent limitar-se a seguir opinions alienes en un afer de tanta transcendència per al futur col·lectiu i individual de tots els habitants de les Valls, encara que només una part pugui emetre el seu vot. Això, si de cas, afegeix transcendència al sentit d’un vot que és també delegat per l’ampli conjunt de persones que resultaran afectades tot i no poder votar. Els nacionals tenim, així, a més de la participació pròpia, la d’assumir la representació dels i les que no podran anar a les urnes personalment.

És cert que, surti el que surti al recompte de les paperetes, no s’acabarà el món, ni canviaran tant les nostres vides personals, tret de possibles efectes econòmics. Tant de bo acabin sent menors.

Deia algun polític al sud del Runer, enemic d’aquesta mena de consultes, que “els referèndums els carrega el diable”, en referència a qui els convoca. Però semblava imprescindible, en cas de no seguir l’exemple no gaire edificant de la República Sereníssima de San Marino, on el govern ha decidit no demanar el suport dels seus ciutadans i considerar que una gran majoria hi està a favor. La informació, ja de l’any passat, no afegia com ha arribat a aquesta conclusió, si han fet, com a mínim, una enquesta amb una mostra prou significativa per arribar a tan rotunda conclusió.

Aquí, amb tot i el risc d’un rebuig majoritari de la proposta –demandes en aquest sentit no en falten ni en faltaran–, no semblaria gaire ètic, des del punt de vista democràtic, treure als ciutadans el dret a decidir, més en un afer tan important.

Si la majoria no accepta el pacte, el resultat hauria de marcar el futur, abans que de ningú ni de cap grup, del convocant de la consulta, que és l’executiu presidit per Xavier Espot.

Tanmateix, pegar una puntada al canell de l’actual gabinet a través de la cama europea no seria coherent, per molt que pogués tenir l’efecte d’un vot de censura als demòcrates en el poder. La temptació hi serà, potser per a molts i moltes, però caldria evitar-la, per coherència. Temps hi haurà quan arribin les legislatives, que tampoc no falta tant.

Per acabar, caldrà repetir l’únic consell legítim des d’aquest espai: que tots i totes llegeixin (llegim), a fons, sense pressa ni prejudicis, el text del pacte, millor com més literal. I, un cop ben assimilat, ben entès l’abast –només aleshores–, aneu a expressar el suport o el rebuig a l’urna. Aquest any sabrem la veritable opinió col·lectiva sobre aquest repte, potser la més transcendent des de la consulta sobre la Constitució del 1993, sense arribar al mateix nivell –teniu raó si ho penseu així–.