Andorra, aigua molt ben recollida i aprofitada (II)

Junt amb la irregularitat temporal, la precipitació mostra, així mateix, a l’Espanya mediterrània, una gran irregularitat en la distribució espacial. Aquesta distribució irregular en l’espai l’he pogut constatar jo mateix moltes vegades d’una manera directa gràcies als anys que vaig estar a la ciutat de Barcelona com a estudiant universitari. Observava amb freqüència que, durant determinats episodis de precipitació, podia ploure moltíssim en unes barriades concretes de la ciutat, mentre que en d’altres la pluja era molt més dèbil o fins i tot escassa. També he constatat visualment aquesta característica del temps en d’altres sectors de la costa central catalana, com el Maresme. Així, per exemple, de vegades pot caure un autèntic diluvi a Mataró o a Llavaneres, mentre que una mica més al nord, a molt poca distància i seguint la mateixa línia de la costa, no fa res a Arenys de Mar o hi fa molt poca cosa, o a l’inrevés. Tota aquesta irregularitat pluviomètrica espacial reflecteix el caràcter focalitzat de moltes de les pertorbacions mediterrànies. A més, la meva germana Meritxell, que fa divuit anys que viu a Torrevella (Torrevieja, a l’extrem sud de la província d’Alacant), m’ha pogut aportar informació addicional sobre aquest comportament espacial tan irregular de la precipitació a l’Espanya mediterrània, a partir de l’experiència viscuda per ella en aquest àmbit del sud-est espanyol. Així, dins la mateixa població de Torrevella o el seu entorn immediat, sovint es formen cèl·lules convectives potents que descarreguen d’una manera molt localitzada xàfecs fortíssims, mentre que a tan sols un o dos quilòmetres de distància del diluvi no fa absolutament res.

En el cas del Pirineu andorrà, els temporals copiosos de la tardor també poden presentar-se amb unes intensitats de la pluja elevades, encara que no ho són tant si les comparem amb les de la façana mediterrània. És cert que de vegades aquests temporals que afecten el nostre país estan associats amb la presència d’inestabilitat a la Mediterrània, en particular, amb la inestabilitat que prové de l’àrea de Tarragona, la qual arriba a Andorra a través dels fluxos humits i pertorbats que segueixen una direcció sud-nord. Tanmateix, la major part dels temporals de precipitació tardorencs que es donen al nostre país obeeixen a uns mecanismes que tenen bàsicament el seu origen a l’Atlàntic. Es tracta sobretot en aquests casos de tàlvegs que es profunditzen i que, de vegades, poden acabar trencant-se a l’extrem de la seva resistència. D’aquesta forma, individualitzen una depressió en altura que queda despenjada de la circulació general de les capes altes.

Així com la dana que ha patit el País Valencià l’octubre passat provocava pluges extremament virulentes que s’escolaven pels barrancs sense que els sòls en poguessin beneficar-se, i a penes podien acabar amb la sequera que s’arrossegava en aquesta zona des de feia temps, en el cas del Pirineu andorrà, les pluges d’aquest mes d’octubre que ja ha finit han estat molt ben recollides i aprofitades. Han estat també copioses, cert, però, en general, no han tingut un comportament torrencial, sinó que s’han resolt bàsicament en forma de ruixats persistents i de llarga durada i amb una pluja d’una intensitat que no solia ser molt forta. La vegetació del país reflecteix la generositat d’aquestes pluges, es veu més esponerosa, i el cabal dels Valires s’ha vist incrementat considerablement.

Podem exposar alguns registres mensuals concrets que permeten de constatar l’abundància de les precipitacions totalitzades a Andorra en l’octubre que acabem de deixar. Així, per exemple, l’estació de Perafita, a 2.402 m d’altitud i a la porció meridional d’Andorra, ha totalitzat en els 31 dies fins a 239 mil·límetres; Grau Roig, a 2.090 m i a prop de la capçalera del Valira d’Orient, ha mesurat un total de 200 mm en aquest mateix octubre; Sorteny, a 2.271 m i en un sector de la capçalera de la vall d’Ordino, 182 mm; la borda del Sabaté, a la part més baixa d’Andorra a 861 m, 181 mm; el bony de les Neres, a 2.080 m i en el sector central del país, 175 mm; el roc de Sant Pere, a la vall central del Principat a 1.113 m, 170 mm; Arcalís-SAIH, a la coma del Forat, a l’angle nord-occidental del territori andorrà, 169 mm.

A més, les precipitacions han estat sovintejades. En sectors de capçalera de conca, com, per exemple, Perafita, la coma del Forat (estació d’Arcalís-SAIH) o Grau roig, la freqüència de dies amb precipitació en aquest mes d’octubre del 2024 ha estat de 25, 22 i 19 dies, respectivament. Una aigua de les pluges, a més d’abundant, molt ben recollida i molt ben aprofitada al nostre país, en definitiva.

Les projeccions a la modelització del clima preveuen uns escenaris climàtics venidors a la península Ibèrica caracteritzats per sequeres més llargues i recurrents esquitxades per episodis de pluges torrencials. Nosaltres desitgem que aquest escenari tan negatiu no s’acompleixi. Per al cas del Pirineu andorrà, desitgem que, com succeí en el trentenni 1961-1990, guanyi més protagonisme el règim dels westerlies o vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària, de l’hemisferi boreal, en detriment de les altes pressions subtropicals, que porten ambients més secs i més calorosos. Esperem que períodes de dèficit pluviomètric acusat com el que hem viscut als darrers tres anys fins a l’hivern d’enguany deixin pas a unes anyades de precipitacions més generoses. Les precipitacions tan agraïdes que varen arribar el març passat i que s’han perllongat fins a aquest octubre podrien marcar una tendència cap a la recuperació de les quantitats pluviomètriques totals a casa nostra.