La prosa poètica d’Albert Camus

Noces (1936-37) i Estiu (1939-53) són dos relats de joventut d’Albert Camus que mostren la intensíssima connexió vital de l’escriptor amb l’Algèria nadiua i contenen ja una gran càrrega germinal de la seva obra posterior. Mai va voler canviar ni una lletra d’aquests assaigs, escrits des del fulgor d’una mediterraneïtat essencial. Són un cant admiratiu a Orà, Alger i Constantina, llocs on arrelen els seus records d’adolescència. Emocionen les descripcions del mar, dels cels, de la gent i de la crua llum del meridió.

Nascut a Orà el 1913 i mort d’accident automobilístic prop de París el 1960, fill d’un obrer alsacià i d’una menorquina, aquell doctor en Filosofia amb una tesi sobre Plotí fou marcat a foc per les dues guerres mundials, que inspiraren la seva deriva cap a l’existencialisme. Traslladat a França, col·laborà estretament amb el diari Combat i conegué l’èxit amb La pesta (1942), El mite de Sísif (1943), L’estranger (1943) i Calígula (1945). Mai defugí les preguntes fonamentals sobre la vida i la mort. La publicació de L’home revoltat el dugué a un enfrontament públic amb Sartre, l’altra gran icona de la França de l’època. Obtingué amb 44 anys el Nobel de Literatura.

–“Que pobres són aquells que tenen necessitat de mites.”

–“Aquí comprenc què és allò que hom anomena glòria: el dret d’estimar sense mesura.”

–“Entre les columnes, amb les ombres encara esbiaixades, els neguits es fonen en l’aire com ocells ferits.”

–“No hi ha cap veritat que no comporti amarguesa. ¿Com sorprendre’s, aleshores, que jo estimi el rostre d’aquest país només enmig dels seus homes més pobres?”

–“El port està dominat pel joc de daus blancs de la casba. Quan ets arran de l’aigua, sobre el fons blanc de la ciutat, els cossos formen un fris d’aram.”

–“És ver que certa intensitat de vida no funciona sense injustícia.”

–“Què té d’estrany trobar damunt la terra aquesta unió que desitjava Plotí? La Unitat s’expressa aquí en termes de sol i mar.”

–“És prou sabut que la pàtria sempre es reconeix al moment de perdre-la.”

–“Si he de creure els grans Mestres toscans, viure és testimoniar tres vegades: en el silenci, la flama i la immobilitat.”

–“Allà, una noia era tota l’esperança dels seus ‘ma la gioia è pellegrina sulla terra’ [inscripció al claustre de la Santíssima Annunziata de Florència].”

–“A propòsit d’Amsterdam, Descartes escriví al vell Balzac: ‘Cada dia vaig a passejar enmig de la confusió d’un gran poble, i amb tanta llibertat i tant repòs com feu vós per les vostres pollancredes.’”

–“I és que la violència i la força són déus solitaris. No lliuren res al record. El bé i el mal, el vencedor i el vençut. A Corint hi ha dos temples contigus: el de la Violència i el de la Necessitat.”

–“Nosaltres hem exiliat la bellesa; per ella els grecs prengueren les armes.”

–“Deliberadament, s’ha amputat al món tot allò que en garantia la permanència: la natura, el mar, el turó, les meditacions dels capvespres. Vivim l’època de les grans ciutats.”

–“És més còmode explorar una forma que un matís.”

–“El fet de no ser estimat és només qüestió de mala sort; en canvi, no estimar és una desgràcia.”

Albert Camus, filòsof i poeta, destre analista de la condició humana. Un fill i un amant del Mediterrani.