A l’hivern les crestes rellisquen

Sortir a la muntanya, a l’alta muntanya a l’hivern, enfilar-se a cims de més de 2.500 metres d’altitud, requereix uns bons coneixements de l’indret on vas, una capacitat física i mental adequada a l’esforç requerit per a l’excursió, un material apropiat i finalment una gran dosi de serenor i de prudència. Ho saben bé els agosarats esquiadors de travessa que s’atreveixen a coronar cims a l’hivern, on la neu, el gel, la roca rellisquent i els canvis de temps sobtats no permeten el més mínim error de càlcul a l’hora de pujar o a l’hora de baixar. Això ho sabem tots els que practiquem excursionisme, sigui a l’hivern, sigui la resta de l’any, però d’uns anys ençà, els accidents d’alta muntanya inflen les estadístiques dels serveis d’emergència, mobilitzats per acudir a rescats de persones ferides o, pitjor, ja sense vida, deguts a una caiguda mortal. Aquests accidents van acompanyats d’uns informes, d’uns atestats, que reflecteixen els fets i deixen constància de les circumstàncies de l’accident, de la roba i equipament de l’accidentat, de les condicions meteorològiques, de si la persona afectada anava sola o en grup, etc. Dita informació és molt interessant per saber quina evolució ha tingut la pràctica de l’excursionisme d’alta muntanya en els darrers trenta anys, perquè la relació de casos en què l’accidentat no compleix les mínimes observacions per sortir a caminar, a esquiar, a anar amb raquetes, a grimpar és, per desgràcia, molt llarga.

Els bombers d’Andorra, excel·lents professionals en el rescat a l’alta muntanya, ens podrien dir unes quantes coses sobre com s’enfila muntanya amunt molta gent que ho fa sense anar ni ben calçada, ni ben vestida, ni tenint la informació de la ruta prevista ben apamada, ni mostrant aquell esperit excursionista que queda reflectit en dues senzilles pràctiques: dir bon dia o saludar la persona o colla amb qui et creues i aturar-te si veus algú assegut o que avança amb evidents signes de fatiga. Mireu si és senzill i humà això, doncs no us estranyi si un dia voleu comprovar que no és així. Feu la prova i veureu que hi haurà qui us passa pel costat no ja sense saludar, sinó sense ni mirar-vos, mostra d’una deshumanització antinatural. I això, que es pot entendre en un carrer d’una ciutat, no s’entén en plena natura, a la muntanya.

Tornant als accidents, hem de dir que malauradament aquest desembre passat i l’entrada d’aquest 2025 ens ha deixat entristits i dolguts per la pèrdua aquí a tocar de la vall d’Incles, al pic de Rulhe, de la parella formada per la Txell Fusté, de Manresa, i l’Esteve Carbonell, de Puig-reig, veí de Gironella, de 52 i 46 anys, desapareguts a migdia del dia 7 de desembre quan, segons el senyal del telèfon, es trobaven als 2.400 metres d’altitud, amb l’objectiu d’assolir el pic, de 2.791 metres. Com indiquen des de l’escamot de gendarmeria d’alta muntanya (PGHM) de Savignac-les-Ormeaux, encarregats del rescat, els hauria agafat el canvi de temps, amb vents de fins a 100 quilòmetres per hora i amb temperatures de -15 graus, amb sensació tèrmica de -20, fet que provoca un torb desfermat en tota la seva força que et fa perdre el món de vista, per més ben equipat que l’afrontis. La Txell, que n’havia fet molta, d’alta muntanya, i l’Esteve van enfilar-se per un terreny amb crestes finals i vessants molts drets i relliscosos amb neu i gel. La prudència els hauria d’haver fet recular abans que canviés el temps, que la météo havia anunciat, però això només ho sap qui s’hi troba i per dissort la Txell i l’Esteve ja no ens ho podran dir. S’haurà d’esperar al desgel de la primavera per localitzar-los, tasca en què han participat des del primer moment, per proximitat i bon veïnatge, els bombers d’Andorra, desplaçats en helicòpter.

La prudència és la millor garantia per evitar accidents fatals a la muntanya i, tot i així, qualsevol descuit et pot ocasionar un ensurt més o menys greu. Però una cosa és la prudència, que cadascú ha de mesurar, i l’altra la imprudència manifesta. Perquè en les estadístiques veureu com hi ha qui s’enfila a l’estiu al pic d’Aneto, a la pica d’Estats o al pic de Comapedrosa amb sandàlies de carrer, o sense mica de jaqueta, o sense aigua, o sense gorra, sense saber on van. Imprudència! O qui ratllant l’aventura amb les ganes de prendre mal, com li va passar el 31 de desembre a l’aventurer practicant el bivac en crestes Gerard Olivé, de Tivissa, a la cresta de Salenques, que hi va perdre la vida amb 41 anys. I si anem al Pirineu aragonès, aquest final d’any els experimentats grups de rescat de la Guàrdia Civil se n’han fet un fart. Només divendres 27 de desembre es van haver d’auxiliar 11 persones, ferides o encinglerades, enriscadas. I la causa del 68% dels rescats és deguda a “sobreestimació de les capacitats” i també molts d’aquests accidents són deguts a “falta de nivell tècnic”. I això és molt preocupant, perquè si atrevir-se a fer alta muntanya a l’estiu sense estar preparat ja és imprudent, fer-ho a l’hivern és no tenir consciència del que se’n pot derivar. Per evitar-ho, cal molta educació, conscienciació i pedagogia excursionista, i si el grau d’imprudència s’estén, no hi haurà més remei que fer com el maire de Boutx, a l’Alta Arieja, que el dia 1 de gener, considerant que cal assegurar la seguretat pública, no li va tremolar la mà i publicava un arrète degut a la mort aquell mateix dia, amb poques hores de diferència, de dues dones, de 33 i 46 anys, per anar mal calçades, en relliscar a la neu dura, a la cresta del pic de Cagire, pujant des del pas de l’Âne: Article 1 : “L’itinéraire de randonnée du Pic de l’Escalette en direction du Pas de l’Âne par les crêtes situés sur la commune de BOUTX est interdit à la circulation des persones du 1er janvier 2025 au 31 mars 2025. Article 2: Cette interdiction s’applique sur le territoire de la comunne de BOUTX depuis le Col de Mente.” A l’hivern les crestes rellisquen i no els hem de perdre el respecte.