Alcoi

Ben mirat, no era tan difícil d’imaginar que les cavalcades de Reis van néixer a Alcoi, segons les fonts informàtiques, ja fa dies; concretament, va ser el 1886 quan van desfilar per primera vegada per la ciutat de l’Ovidi.

Mai abans havien vist quelcom de semblant els alcoians ni la resta d’espanyols. Podria haver estat una derivació de les passejades de “filaes” en la festa de moros i cristians –reconeguda com a patrimoni mundial immaterial en el catàleg de la Unesco– i que havien començat ja amb la segona dècada del segle XVI. O potser no, i va sortir del no-res, com una iniciativa sense aquest ni cap altre precedent.

A hores d’ara, costa imaginar un altre final del cicle festiu de Nadal, que alguns han decidit anomenar “del solstici d’hivern”, per rematar la negació de qualsevol referent religiós. Com ha passat amb altres duplicitats –com ara la castanyada i Halloween, tot i que en aquest cas no coincidents en la data–, els orientals i el nòrdic es reparteixen la tasca d’honorar i complaure la canalla de qualsevol edat.

Així s’ha vingut a tancar el debat antic entre el trio i el personatge individual, que, segons la brama, va canviar fa anys el color del vestit, de verd a vermell, per imposició del refresc més popular al conjunt del planeta. Més que debat, era un dilema a les llars, fa dècades, i es plantejava per raons més aviat pràctiques, a causa del calendari escolar. El reinici del curs, tret de ponts, era el mateix set de gener. Nens i nenes, aleshores, tot just tenien un dia per gaudir de les joguines noves, per les gairebé dues setmanes dels i les altres, els de la tradició del Noel –o del Pai Jesús, dels portuguesos.

Una altra solució pràctica, amb el temps, va ser diversificar els tipus de regals: a la nit de Nadal, les joguines, amb més dies al davant per gaudir-ne. I als Reis els conferia el deure de portar material escolar o educatiu nou, perquè els estudiants el poguessin lluir, cofois, als companys d’aula.

Semblaria que avui les tradicions ja no són tan fixes, estrictes. I més en una comunitat social d’orígens, creences i ideologies tan diverses com les d’aquestes valls. Però fins i tot des de fora del cristianisme, és molt difícil resistir o renunciar a complaure els petits i petites “de dos a noranta anys”, com abans es deia del circ.

Des d’aquest espai, no hi ha cap altre desig sinó que sigui el Jesús, el Noel, el Melcior, el Gaspar i/o el Baltasar, des d’aquest espai no hi ha cap altre desig per als nostres lectors i lectores que hagin estat ben generosos, al màxim dintre de les possibilitats econòmiques de les diverses conjuntures.

I que, al llarg de l’any fa poc encetat, les perspectives millorin, des del punt de vista dels ingressos econòmics, però sobretot de la conservació i millora –si s’escau– del bé més preuat per a tothom, en qualsevol data i circumstància: la salut. La que acostumem a esmentar –“mentre hi hagi salut”– en veure que, com cada any, no ens ha caigut la grossa a la rifa de Nadal –o del Nen– de les loteries espanyoles, ara de venda lliure sense sobrecàrrecs en les administracions autoritzades i implantades a la conurbanització central del país. I que la salut, a més de bona i forta, sigui duradora. Al llarg d’aquest any i dels anys dels anys, per sobre i més enllà de la vellesa, si fos el cas.