Sobirania (II). Doble nacionalitat

Dèiem dies enrere que un dels principals arguments dels partidaris del no a l’acord d’associació és la pèrdua de sobirania. Voldria avui destacar un aspecte en el qual l’acord representa una millora absoluta, un dels majors avantatges que l’acord procura i que indirectament permetria resoldre una situació anòmala i poc prudent amb un evident guany de sobirania.

Amb l’acord d’associació, els andorrans disposaran en els països de la UE dels mateixos drets que els ciutadans de qualsevol estat membre, la qual cosa facilita enormement les coses als posseïdors del passaport andorrà. Si amb el sol passaport d’Andorra n’hi ha prou per estudiar, treballar i establir-se a tota la UE, deixa en bona part de tenir sentit la dubtosa tinença d’una altra nacionalitat. De forma derivada, l’acord d’associació ajudaria així a resoldre la qüestió de la doble nacionalitat, expressament prohibida en l’article 7.2 de la Constitució.

Qualsevol persona que es presenta a les eleccions, amb independència del seu color polític i d’acord amb les seves creences, hauria de buscar millorar el benestar i les perspectives de futur dels seus conciutadans i, en especial, dels joves i les properes generacions. La millor manera de fer-ho, sens dubte, és prenent les mesures necessàries per al desenvolupament econòmic del país, d’acord amb els postulats polítics de cadascú. D’aquesta manera, es creen llocs de treball i es possibilita que puguin trobar al Principat una feina que els permeti de dur endavant el seu projecte de vida.

És clar que l’estructura econòmica d’Andorra, poc diversificada, pot proveir els joves de determinades ocupacions, clarament en el sector del turisme, el comerç, el sector financer, la construcció i l’obra pública, però no així en molts altres. L’esforç per diversificar l’economia, del qual l’acord d’associació és un inestimable instrument, hauria de permetre que altres perfils professionals tinguessin cabuda al país. Si, a més, gràcies a l’acord, les empreses andorranes poden treballar més fàcilment en el mercat interior, és possible que aquestes creixin en talla i ambició, cosa que permetria alhora millors recorreguts professionals per als molts joves cada cop més ben formats per als quals Andorra es pot quedar petit.

Tanmateix, sempre hi haurà determinades vocacions que difícilment podran desenvolupar la seva carrera laboral a Andorra. O d’altres que potser sí, però més endavant; potser primer voldran passar uns anys treballant a l’exterior, on adquiriran una experiència i capacitació que en un futur els servirà de molt. A ells i també al país. El compromís dels governants i dels polítics en general hauria d’estendre’s també a aquestes persones, i ajudar-los perquè puguin treballar fora, donat que el Principat, ateses seves característiques, no pot proporcionar-los un lloc de treball.

Andorra és un país europeu, és clar. Els andorrans, però –i de vegades això xoca a alguns– no tenen el mateix tracte que els nacionals comunitaris en els països de la UE, amb l’excepció d’Espanya, França i Portugal, països amb què tenim uns acords trilaterals que s’apliquen amb eficiència diferenciada i en alguns casos manifestament millorable.

Malgrat tota la proximitat i semblança en tants aspectes que hi pugui haver, els andorrans som nacionals d’un país tercer a la Unió Europea, i com a tals, no gaudim dels mateixos drets als països de la UE dels quals gaudeixen els ciutadans dels 27 estats membres. Això fa que alguns andorrans que en tenen la possibilitat –no tots, i això suposa una desigualtat– recorrin, d’aquella manera, a la doble nacionalitat per tal d’assegurar-se uns drets similars a aquells de què disposen els ciutadans dels països de la Unió. Per aquest camí busquen esquivar les barreres que s’imposen als ciutadans no comunitaris i es facilita el seu desenvolupament professional i àdhuc vital en els països de l’entorn.

En un estat tan petit com és Andorra, que una part important dels seus ciutadans siguin alhora ciutadans d’un altre estat té una clara afectació sobre la sobirania nacional. La nacionalitat andorrana pot aparèixer llavors com accessòria, folklòrica, de segona fila, com la pertinença a una associació, a un club i poca cosa més. És com si fóssim andorrans per estar per casa, en sabatilles, i ens poséssim les sabates i ho deixéssim de ser per anar pel món. Com quan en viatjar, alguns, per no haver d’explicar-se gaire, diuen que són de Barcelona.

El nombre i la identitat dels andorrans amb doble nacionalitat és un secret ben guardat, conegut pels consolats dels països representats a Andorra i motiu de diferents llegendes urbanes respecte a si l’un o l’altre dels polítics també la té. No sabem quants andorrans són també espanyols, francesos o portuguesos. Si fossin molt nombrosos i un dia aquesta dada es fes pública, tindríem un problema gros, perquè una cosa és actuar contra un ciutadà particular que no ha respectat la llei i una altra de molt diferent haver d’afrontar la doble nacionalitat de centenars o milers de ciutadans.

L’acord d’associació s’ha negociat per obtenir que els andorrans tinguin els mateixos drets que els nacionals dels estats membres en tot el territori de la Unió. És la necessària resposta a la demanda de tants joves que al voler treballar a l’exterior han trobat un camí ple d’entrebancs i que ha portat potser alguns a adquirir una altra nacionalitat tot mantenint l’andorrana. Indirectament, l’acord valora singularment el passaport andorrà, esvaeix la temptació de tenir-ne un altre i convida a la regularització de les situacions anòmales, si és que hi són. Amb l’acord, als països de la UE no caldrà posseir un altre document que no sigui el de les Valls. La nacionalitat andorrana esdevé una nacionalitat de primera. Una única nacionalitat que permetrà gaudir en tot l’espai de la UE –avui des de Lisboa fins a Atenes o Hèlsinki; demà, més lluny encara– dels mateixos drets que qualsevol ciutadà europeu.

Sense que Andorra hagi de ser un estat de la UE, l’acord aporta un avantatge extraordinari a tots els joves andorrans en obrir-los les portes a nivell d’estudi, residència i treball en el vast territori de la Unió. Un avantatge importantíssim que cal saber valorar en la seva justa mesura.

I ens ofereix, a més, una ocasió d’or per fer les coses bé, per no haver de jugar amb la legalitat en un dret fonamental com és la nacionalitat, per esborrar espais d’indefinició –pública i privada– per reforçar la solidesa de l’estat. Perquè també en aquest àmbit, mitjançant l’acord d’associació, la sobirania andorrana en surt clarament reforçada.