Dediqueu-vos-hi vosaltres

Arran de la darrera reunió mantinguda amb Funció Pública sobre la revisió dels salaris del col·lectiu d’educació, com a sindicat vam decidir que ja n’hi havia prou de “hi estem treballant” o de “us entenem, però ens heu d’entendre a nosaltres”, i vam decidir donar veu legítima al cos per plantar-nos i demanar el que és de justícia i que, com sempre, va lligat a una voluntat política.

Seguim reivindicant el que ens pertany, però, tot i així, en els darrers anys s’ha fet evident una tendència preocupant: la creixent crítica social cap a la tasca dels docents, sobretot en comentaris als mitjans, la majoria de vegades, anònims. En converses informals, a les xarxes socials o fins i tot en mitjans de comunicació, sovint s’hi troben judicis simplistes que redueixen la nostra feina a un seguit de privilegis immerescuts. Podríeu treballar sense que els vostres fills i filles estiguessin atesos durant la jornada laboral? Podríeu educar sense la tasca de les escoles i els docents durant les hores en què no esteu a la feina?

Aquests discursos no tan sols són injustos, sinó que posen en risc la valoració d’una professió que constitueix el pilar de qualsevol societat ben estructurada i, com a representants d’aquest col·lectiu, ja comença a cansar, cansament que, com algun comentari que hem pogut veure, desemboca en una desmotivació que afecta de manera directa sobre els vostres fills i filles, el futur del país.

Un docent no es fa en un dia ni a través de fórmules improvisades. Per esdevenir docent, cal passar per un procés rigorós de formació acadèmica i pedagògica que inclou coneixements profunds sobre les matèries impartides, així com competències en psicologia, metodologia didàctica, gestió de conflictes i una capacitat constant d’adaptació. Som professionals que ens formem durant anys i que ens sotmetem a una formació contínua per respondre a les necessitats canviants de l’alumnat i la societat. Afirmar que la nostra feina és “fàcil” o que tenim “massa vacances” o que molts no són d’Andorra i “que se’n tornin”, no tan sols simplifica la realitat, sinó que ignora la inversió d’esforç i compromís que implica la nostra professió. Dediqueu-vos-hi vosaltres, conciutadans!

D’altra banda, l’educació que han de rebre els alumnes no es limita a la transmissió de coneixements. És molt més que ensenyar matemàtiques, llengua o ciències. L’escola és un espai on es formen valors com el respecte, la responsabilitat i la solidaritat, aspectes que també s’haurien de tenir en compte en l’educació dins de les famílies, siguin de la tipologia què siguin. L’escola és el lloc on es promou la capacitat crítica, la creativitat i l’autonomia, totes elles competències clau per al futur dels joves en un món complex i canviant. Per aconseguir això, els docents hem de tenir no tan sols la capacitat d’ensenyar, sinó també l’habilitat de guiar i motivar, sovint amb recursos i suport insuficients, motiu de les nostres reivindicacions actuals.

Els docents assumim el paper de formadors, però també de mediadors, consellers i figures de referència, paper que molt sovint no trobem valorat per les famílies de l’alumnat. Aquest fet, que a vegades passa desapercebut, requereix una empatia i una dedicació que difícilment es poden quantificar. La societat reclama individus preparats per al món laboral, però això no es pot aconseguir sense una base sòlida que comença, precisament, a les aules. Som incapaços de qüestionar el diagnòstic d’un metge o l’actuació d’un bomber, però sí que ens prenem la llibertat de dir-li a un docent com ha de fer la seva feina i sense queixar-se perquè “teniu moltes vacances” i “us queixeu de vici, aneu a la privada!” Molts de nosaltres hem passat pel sector privat per poder arribar a treballar del que treballem i, com a totes les feines, no tots tenen vocació, però sí ganes de tenir una vida laboral i personal millor, objectiu totalment lícit per a qualsevol persona.

L’Educació com a dret fonamental requereix una inversió i dignificació per part de les nostres institucions que, aquests darrers anys, hem trobat a faltar. A tot això s’hi suma la crítica social en què la resposta que molts de nosaltres tenim ganes de donar és: “Dediqueu-vos-hi vosaltres, conciutadans!”

Per tant, és imprescindible reconèixer que l’educació no és una tasca individual del docent, sinó una responsabilitat col·lectiva. Els professors som una part fonamental d’aquest engranatge, però necessitem el suport de les famílies, de les institucions i de la societat en general. Quan la crítica es converteix en atac i menyspreu, es posa en risc el sistema educatiu i, amb ell, el futur dels nostres joves.

No demanem admiració cega, sinó comprensió, respecte i suport per continuar oferint als nostres alumnes allò que realment necessiten: una educació integral i de qualitat que els prepari per viure, conviure i transformar el món, i si tan poc ens ho mereixem i la societat creu que no tenim dret a la queixa o a la reivindicació, dediqueu-vos-hi vosaltres, conciutadans! La nostra feina no és només ensenyar, és construir futur.