Què és l’estat de dret?

L’augment dels atemptats terroristes? La culpa és de l’estat de dret! La inseguretat quotidiana? La culpa és de l’estat de dret! L’afluència de refugiats polítics a Europa? El declivi del principi de sobirania? La culpa és de l’estat de dret?

En certs cercles polítics i, per desgràcia, intel·lectuals, s’ha posat molt de moda criticar els drets fonamentals expressats a les constitucions i al Conveni Europeu de Drets Humans. Es diu que són la causa de tots els mals; fins i tot se’ls culpa de la crisi de les democràcies. Les societats s’han tornat ingovernables perquè la gent té massa drets. Marcel Gauchet va escriure: “Ja no hem de témer els deliris de poder, sinó els estralls de la impotència.” En conseqüència, urgeix qüestionar els textos que enuncien aquests drets i organitzen la seva protecció jurisdiccional, en particular els jutges constitucionals i el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Un pensament únic s’estén per tot Europa, repetint una vegada i una altra que els drets humans consagrats en les constitucions i/o en els tractats internacionals i els tribunals que els defensen i protegeixen són responsables al mateix temps de l’afebliment dels estats, la dissolució de les identitats nacionals, la ira dels pobles, la crisi de les democràcies i l’auge dels populismes. I al final d’aquesta trista reflexió, es posa en dubte l’estat de dret.

Però, què és l’estat de dret? Què és això que cal eliminar per acabar amb els terroristes, perquè Trump i Meloni puguin governar lliurement i Europa pugui descansar tranquil·la rere els seus murs? Es tracta d’una forma singular d’estat. L’article 16 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, que defineix els elements significatius d’una constitució, en recull dos: la separació de poders i la garantia dels drets. La separació de poders és la seguretat del marc de producció de normes, amb el repartiment de competències propi de cada institució: la iniciativa per al poder executiu, la deliberació i la votació per al poder legislatiu i el control per al poder judicial. La garantia dels drets significa fer de les llibertats l’objecte de l’acció normativa dels poders públics. I aquests dos elements conformen el que s’anomena l’“estat de dret”.

Una descripció banal, sens dubte, però que només ho és si ens oblidem del procés llarg i tumultuós de l’adveniment de l’estat de dret. Perquè, al principi, hi havia l’estat de natura. En el qual, segons alguns filòsofs, les persones eren lliures de viure com volguessin. En el qual, segons altres filòsofs, la gent vivia en un estat d’inseguretat permanent, en què cadascú era un llop per a l’altre, com se sol dir. Aquest enfrontament el va guanyar Hobbes. Davant la por a la mort, es va convèncer la gent que renunciés a les seves llibertats naturals i acceptés la construcció d’un estat que li proporcionés seguretat física. Seguretat a canvi de llibertat: aquest va ser l’origen del contracte social i estatal. Però Locke va continuar l’enfrontament. Si havia d’haver-hi un estat, aquest almenys hauria d’assumir les llibertats que els homes tenien en l’estat de natura, garantir-ne el lliure exercici i conciliar-les amb el principi de seguretat. I de manera progressiva, al ritme de les revolucions i les lluites socials i polítiques, els pobles han anat imposant límits, restriccions i obligacions a l’estat hobbesià. Per exemple, el respecte del principi de separació de poders per trencar el poder de l’Estat sostraient-ne els poders legislatiu i judicial al seu cap i confiant aquestes competències a institucions separades i independents. I també, per exemple, el sotmetiment de les autoritats estatals –policia, Administració, etc.– a la llei per evitar que estableixin les seves pròpies normes de funcionament. I, finalment, l’últim enfrontament, després de l’estat legal, l’estat de dret, és a dir, un estat en què la mateixa llei i, per tant, el legislador, encara que sigui elegit, estan sotmesos al respecte de la Constitució, de les declaracions de drets i dels convenis i tractats internacionals. “Tota associació política té per objecte la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home”, enuncia l’article 2 de la Declaració de 1789. Locke guanya! S’accepta que l’Estat preservi els drets que tenen els homes en l’estat de natura, la llibertat de circulació, la llibertat individual, la llibertat d’opinió i de pensament… I per a això, el poder de l’Estat està sota control: control de la premsa, control de l’electorat, però també control dels jutges nacionals, amb el Consell Constitucional, i supranacionals, amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal Europeu de Drets Humans. En altres paraules: l’Estat no va néixer com un “estat de dret”, sinó que s’hi va anar convertint lentament, seguint el pas dels segles, de les protestes socials i de les lluites intel·lectuals i polítiques.

Totes les tragèdies del segle XX van ser causades per l’oblit, la ignorància o la destrucció de la consciència d’un mateix, quan les persones renuncien o es veuen obligades a renunciar al seu ésser a favor d’un tot més gran: el partit, l’Estat, la religió, la raça, etc. I allò que constitueix la consciència humana és el sentit crític, la tensió constant entre la certesa i el dubte, el famós “Què sé jo?” de Montaigne. Els valors consagrats en l’estat de dret expressen aquesta tensió que forma part de la consciència humana, perquè són promeses que la misèria del món posa en dubte constantment. La igualtat entre homes i dones, la llibertat individual i la fraternitat són, entre d’altres, valors constitucionals que l’exclusió, les injustícies i l’arbitrarietat neguen diàriament. Així, els valors de l’estat de dret permeten a les persones prendre consciència de la seva condició de ciutadanes, és a dir, de subjectes de dret autònoms, capaços d’autodeterminar-se, dominar la seva història, reflexionar sobre ella, analitzar-la i pensar-la.

Dins el concepte estat de dret hi ha dret. Si en llevem el dret, sols en queda l’estat. Un monstre fred, com deia Nietzsche.