Les coses pel seu nom

Dir les coses pel seu nom és mostra de saber i de respecte. Saber del que parles i respectar la manera de dir-se, el nom, sigui d’un objecte, d’un indret o d’una persona. Dilluns, ja fosc, em trucava per telèfon des de la seva talaia de Barcelona el Josep Espunyes, el guió, el gomfaroner de l’Alt Urgell a la capital catalana, sempre amb la mirada posada cap a les ribes del Segre amb delit de recordança i de vivència. “On voltes?”, em va dir, sabedor que la resposta tindria un nom de lloc amb el qual recordar i reviure l’indret, cas d’haver-hi estat ell o bé haver-lo tingut a les mans i a la vista en un document dels milers que ha remenat i llegit a la recerca de la història de la seva vila de Peramola i per simpatia, i en extensió, de l’Alt Urgell, bona part del Solsonès, de la Noguera i del Pallars Jussà. “Vilaro hola!, ara passo a Bóixols, tornant d’Isona.” I ell, amb la veu clara, des de la talaia barcelonina, atalaià Bóixols de lluny i em digué: “Bóixols!, ja m’agradaria ser-hi.” Però com que m’havia de dir una cosa “que no t’agradarà”, no ens vam recrear, com fem habitualment en parlar per telèfon, seguint amb els noms aquells verals, la serra de Carreu i la serra de sant Joan, els Prats, la Creu de Ferri, el Molí del Plomall, la Rua, Valldarques al cap d’una estoneta, ja en davallada cap a Coll de Nargó. I la cosa que no m’agradaria fou: “Avui surt, a La Vanguardia, un fotografia que hi posa les Montserratines...” No li va caldre dir res més. Vaig saltar encès: “Ja hi som!”

La fotografia que sortia aquest dilluns a La Vanguardia no era de les Montserratines, sinó de les Encantades, aquelles agulles de conglomerat que si bé és cert que recorden les de Montserrat, no per això se les ha d’anomenar amb un nom que no és el seu, que no correspon. Ja s’hi va entortolligar un cop el Manel Figuera, en la ressenya d’una de les seves excursions. I ja hi som. La gent llegirà les Montserratines i el nom, incorrecte, d’aquell indret del terme d’Odèn, aquell conjunt extens d’agulles i roques de conglomerat, entre la Móra Comdal i les Anoves, aquest indret ja del terme d’Oliana, conjunt vist a pleret i amb gaudi des de Serra-seca o d’esquitllada des de la carretera entre Oliana i Coll de Nargó a l’altra banda de l’embassament, farà una mala passada a aquella vistosa singularitat geològica anomenada les Encantades i quedarà escrit les Montserratines, a desgrat de la gent del país, que les continuarà, les continuarem anomenant i defensant com les Encantades. Si mireu la fotografia en la secció de fotos dels lectors (oblideu el nom les Montserratines i diguem les Encantades), hi observareu dues roques que es toquen, talment com si es fessin un petó. Doncs aquelles dues agulles petoneres, com s’anomenen? Ben senzill: les Amoroses. Així és de rica socialment i cultural la toponímia original, la popular i ja prou que es perd i emmudeix per si sola en marxar la gent de les raconades més allunyades del seu terme, com per a sobre batejar-les als quatre vents amb altres noms que no són els propis.

Els mitjans de comunicació escrits, però sobretot les ràdios i encara més les televisions, fan sovint un paper galdós a l’hora de parlar dels llocs. A Catalunya, en particular TV3, els errors en la pronúncia de pobles, de viles, de valls, escoltades o llegides al peu de la imatge en els informatius, són flagrants i sovintegen sense el més mínim mea culpa i respectuosa rectificació. I això empobreix una llengua i de retruc empobreix un país, perquè no hi ha més dolor social que el despoblament afegit al dolor i a la buidor anímica que segueix al perdre els noms, perquè s’esborren així les traces humanes i culturals d’aquell indret. Doncs sí, TV3, en espais com El temps, desbarra sovint amb els topònims o si no, encara pitjor, engega el mot de la zona i au. Expressions per tenir-les guardades a la llibreta de les perles lingüístiques escoltades, com ara: “plourà a la zona de l’eix transversal” o “nevarà a la zona nord del túnel del Cadí”, que són autèntiques pífies o altres enfarfegaments, insulsos i lletjos, com “farà vent fort al nord de la demarcació de Girona”, i dic insuls i lleig perquè dir, com és natural: “bufarà la tramuntana a l’Empordà” és més viu i bonic. I parlant de demarcacions, ahir en la seva columna setmanal, l’Albert Roig en va cometre una, d’aquestes “deformacions geogràfiques”. Parlant d’Ordino va dir: “Amb una població dispersa pels múltiples racons de la demarcació.” Perdona Albert: “Amb una població dispersa pels múltiples racons de la parròquia.”

Hi ha molta feina de conscienciació geogràfica, de fer respectar, amb el bon ús dels noms, els llocs, que és també respectar la gent que hi viu o hi visqué. Qui no agraeix i valora escoltar els noms dits un darrere l’altre dels topants que tenim davant els ulls? Feu una prova quan trobeu algú d’edat i pregunteu-li com en diuen d’aquell tossal, d’aquella rasa, d’aquella coma, d’aquest callís. Si teniu la sort, cada cop més difícil d’ensopegar, que ho sàpiguen, tot compartint un acte de fonda humanitat, notareu en la veu una emoció, un respecte, un sentit goig en dir-vos i transmetre-us els noms.