Centre

El centre del centre del país ben bé podria ser la plaça del Poble de la capital. Per a poder ser el punt neuràlgic en la vida de tota la ciutadania li manquen -i sobren- un seguit de característiques. Li sobra ser dura i oberta del tot. Ho veiem per Sant Jordi, quan els paradistes de llibres -sobretot segons a quina banda- s’han de protegir de l’aire, o també, si observem bé- l’ús ben escàs del quiosc situat al centre, amb vocació frustrada d’escenari de concerts dominicals, com ho són espais homòlegs d’altres ciutats.

La reforma, hom diria que estrictament necessària, unida o no en un sol espai amb la plaça Vinyes, ha començat o està a punt de començar, segons les fonts oficials. La clau del resultat serà, més enllà d’aspectes estètics, que resulti útil, que convidi, no tan sols al trànsit, com ja ho fa, sinó a l’estada amb comoditat.

L’arquitectura és una de les Belles Arts reconegudes, sí. Però li passa com a les persones. De poc serveix trobar-nos amb Venus o Adonis si són insuportables en el fons, intractables, malèvols, dolents o, per emprar una expressió més actual, tòxics/ques.

Exemples de projectes arquitectònics que semblaven enlluernadors i van fracassar n’hem conegut fa ben poc i per motius tan diversos. Recordem les baluernes que havien de sostenir els llums de l’avinguda Meritxell, obra d’un despatx d’arquitectes “de prestigi internacional”, o el “núvol” d’una altra lumbrera mundial que havia d’acollir la nova seu d’Andorra Telecom, anys després, encara per culminar-ne la construcció, i amb uns pagaments en lloguers dels quals algú o alguns haurien d’assumir les responsabilitats, almenys polítiques.

Ho paga la padrina, diran, però només aquells i aquelles inconscients que “la padrina” és el conjunt de la ciutadania i que a la fi pagarem -hem pagat, pagarem o anem pagant- entre tots i totes.

Quan una iniciativa o projecte és per a un lloc de màxima importància, com ho és la plaça esmentada per als ciutadans, i també dels milers i milers de visitants que la transiten i transitaran, tota precaució és poca. Que, com hem vist en els casos esmentats, a l’antic parc de bombers i al “carrer de les noigues, que deia aquell turista, les genialitats”, com els referèndums -això ho deia aquell polític sorneguer-, les carrega el diable.

I no és que s’escrigui això amb pessimisme i com a crítica extemporània en sentit literal, fora de temps, abans de veure’n el resultat i amb pessimisme absolut. És, més aviat, un toc d’alerta prudent, de precaució a la vista d’experiències recents com les esmentades. Tant de bo, si l’avís resulta del tot desencertat, que tots ens alegrarem i fins i tot ho celebrarem.

En tot cas, més o menys sovint, tots i totes tornarem a trepitjar, i fins i tot a seure, a la plaça del Poble. I tant de bo sigui amb la màxima comoditat i gust, sigui a un dels nous bancs públics que hi seran, sigui a la terrassa del cafè que porta el mateix nom, o al darrere dels vidres de la llar d’avis, quan la retornin a lloc, com també han anunciat, després de “l’exili”, a La Llacuna, que igualment és un bon lloc, però no tan bo com el d’ara ni el que diuen al que tornarà. I que tot sigui aviat, el més aviat possible o, amb la perspectiva habitual des de l’experiència, amb el menor retard i el menor sobrecost possibles.