El legítim dipositari de la sobirania nacional

En data de 28 de novembre del 2024 el seu diari em va fer l’honor de publicar l’article d’opinió adreçat a tot el país sota el títol No es pot demonitzar els arrendadors. En aquest article d’opinió periodística vaig tenir el coratge de denunciar públicament l’actual inoperància de la justícia andorrana, perquè tenia un procediment civil en curs des del 9 de gener del 2023 per causa d’un llogater que no em volia retornar la possessió de l’habitatge que ocupa, per tal que jo pogués cedir-lo a un dels meus nets. El termini de l’esmentat contracte d’habitatge havia expirat en data de 2 de desembre del 2022.

En aquell article d’opinió vaig defensar públicament que els meus tres nets, de 24, 22 i 19 anys d’edat, respectivament, tenien un dret prioritari per tal de gaudir de la possessió dels meus apartaments, però la injustificada passivitat de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia en resoldre el recurs d’apel·lació de l’arrendatària estava perjudicant la meva família, màxim quan el termini del contracte d’habitatge havia finalitzat el dia 1 de desembre del 2023.

Vaig denunciar que la passivitat del Tribunal Superior em portava a pensar que determinats batlles i magistrats només buscaven harmonitzar-se amb la política populista del Govern Espot, quan la solució al tema era meridianament clara, atès que havent expirat el termini contractual i sent la meva voluntat expressada tant anteriorment com en el marc del procediment civil que fos un dels meus nets qui gaudís de la possessió de l’esmentat habitatge, no hi podia haver justificacions per tal que des del 17 de juliol del 2023, data en la qual l’arrendatari va formular el recurs d’apel·lació, no hi hagués una resolució judicial definitiva per part dels magistrats als quals s’ha atribuït el coneixement d’aquesta causa, els senyors Vicent Anière, Carles Cruz Moratones i Jaume Tor Porta.

En aquell article d’opinió també vaig voler precisar que no descartava una futura resolució judicial perjudicial per als meus interessos i de la meva família, malgrat la simplicitat dels fets que envoltaven la causa, pel simple fet d’haver tingut el coratge com a patriota andorrà d’haver posat en coneixement de la ciutadania aquests fets.

I així ha estat, vuit dies laborables després, concretament en data de 10 de desembre del 2024, els senyors Vicent Anière, Carles Cruz Moratones i Jaume Tor Porta han redactat la sentència 000224/2024 en el marc de la causa TSJC-0000221/2023 (qualsevol ciutadà la pot consultar a la web del Consell Superior de la Justícia) i jo he rebut el meu càstig per haver tingut el coratge de denunciar fort i clar els anteriors fets.

En conseqüència, he perdut el procediment civil amb expressa condemna en costes i la meva neta ha perdut la possibilitat de prendre possessió de l’habitatge del seu avi. La sentència d’aquests tres servidors públics argumenta l’estimació del recurs de l’arrendatari en el sentit que no puc recuperar la possessió del meu habitatge per causa que no vaig comunicar la identitat del parentiu ni vaig aportar la prova del vincle amb el meu familiar.

Al respecte, vull denunciar davant tota la ciutadania que abans d’interposar la demanda vaig informar per carta l’arrendatari indicant que “precisava del meu habitatge per als meus familiars”. Aquesta informació era del tot suficient per tal que l’arrendatari em retornés la possessió de la meva propietat a la fi del contracte d’arrendament i si en tot cas no vaig justificar ni la identitat del meu familiar ni vaig aportar la prova del vincle amb el meu familiar abans de la interposició de la demanda d’arrendaments urbans va ser per causa que no tenia cap obligació legal d’acreditar cap d’aquests extrems a l’arrendatari abans que se’m retornés la possessió de l’habitatge, atès que d’acord amb l’article 42 de la llei 30/2021, de l’11 de novembre, de mesures de protecció i de flexibilització del mercat d’arrendament d’habitatge, aquesta informació eventualment s’havia d’aportar després que se m’hagués retornat la possessió del meu apartament i a data d’avui encara he de constatar que no gaudeixo de la seva possessió, motiu pel qual no havent nascut a dia d’avui l’obligació relativa a acreditar el parentiu d’acord amb els terminis i previsions de l’article 42.1 de l’esmentada llei, ni havia d’acreditar la identitat de la meva neta ni havia d’aportar la prova del vincle familiar, contràriament a allò que indica la sentència d’aquests servidors públics. És més, l’article 42.1 de la llei 30/2021, de l’11 de novembre, no estableix cap obligació d’acreditar davant l’arrendatari la prova del vincle amb la meva neta ni cap justificació relativa a la identitat del meu familiar, puix aquests requisits són uns requisits que han de ser exigits únicament i exclusivament per part del ministeri competent en matèria d’habitatge... si així ho escaurien els funcionaris del ministeri.

Arribat a aquest punt, jo em pregunto: en què queda el meu dret de propietat respecte al meu apartament? Ja no en soc de facto el propietari? Ara els arrendataris tenen uns drets que excedeixen els drets dels propietaris? La Constitució i les lleis no m’emparen en el dret a la meva propietat? Realment, Andorra és un estat de dret on la seguretat jurídica garanteix els drets de tots els ciutadans o simplement és una joguina al servei de determinats interessos polítics i econòmics d’una minoria de ciutadans? Per què estic contribuint fiscalment a mantenir un Estat que ja no representa els valors tradicionals de les famílies andorranes? Andorra s’ha transformat en una república tabaquera, ja no dic bananera perquè no cultivem bananes per les nostres valls, a l’estil de qualsevol dictadura comunista? Totes aquestes són reflexions molt serioses i molt meditades que els poders públics no poden ignorar, puix la seva ignorància ens porta a l’oblit del que històricament sempre ha format part de la nostra identitat tradicional com a Poble sota la protecció de la Verge de Meritxell i dels nostres Coprínceps.

A partir d’ací, en tant que ciutadà andorrà de les mil·lenàries Valls d’Andorra, constato amb una gran indignació, estupor i amb una gran pena en el meu cor que el nostre Poble, el Poble andorrà, ja no és el legítim dipositari de la Sobirania Nacional i els mandats del Consell General no són escrupolosament respectats. Ara només em queda confiar que els nostres Coprínceps defensors m’emparin i facin el necessari per a retornar la Sobirania al nostre Poble i fiscalitzin l’actuació d’aquests tres servidors públics d’acord amb la Constitució i les Lleis.