Ni ostatges ni Hamas. Només genocidi
Gaza evidencia la resiliència palestina i alhora la inutilitat de la comunitat internacional
Quan el 7 d’octubre del 2023 Benjamin Netanyahu, actualment en cerca i captura per crims de guerra i contra la Humanitat, va prometre recuperar sanes i estàlvies les 251 persones segrestades per Hamas i, de retruc, acabar amb la milícia palestina, qualsevol amb un mínim coneixement sobre el conflicte sabia que ambdues fites eren una quimera. La primera perquè Hamas disposa d’un entramat de xarxes i túnels que ni els serveis d’intel·ligència israelians poden controlar, i la segona perquè Hamas és quelcom més que una branca armada. De fet, qualsevol amb un mínim coneixement sobre el conflicte sabia que els atacs del 7-O eren, simplement, l’excusa a la qual Netanyahu i els seus sequaços supremacistes s’aferrarien per envair per enèsima vegada la Franja de Gaza i engegar una nova neteja ètnica –oficialment, genocidi– contra el poble palestí.
471 dies després, i amb gairebé 50.000 palestins i palestines assassinats (més 11.200 que es calcula que hi ha sota les runes), els hipòcrites països occidentals lloaven un alto el foc que, més enllà del respir que suposa per a dos milions de ciutadans innocents, arriba tardíssim i com un fals miratge d’esperança. Perquè un alto el foc no és més que una treva que, quan es tracta d’Israel, ni tan sols garanteix una pau duradora (en efecte, des que l’acord entrés en vigor diumenge passat, les forces d’ocupació sionistes han matat a Cisjordània 10 civils, n’han ferit 40 i han detingut sense càrrecs 60 homes, inclòs un nen de set anys). A més, cal tenir en compte que no és la fi al genocidi i que tampoc aborda qüestions cabdals com l’alliberament de la Franja, que continuarà sent un tros de terra més petit que Andorra captiu d’un exèrcit enemic, amoral i extremament cruel. I és que res de tot això va començar el 7 d’octubre passat. Per intentar resoldre-ho s’hauria d’anar a l’arrel del problema, que ens remunta a la violació sistemàtica de totes les resolucions de les Nacions Unides per part d’Israel des de la seva creació, l’any 1948. Des de llavors, Palestina i els palestins han estat condemnats a una Nakba (catàstrofe, en àrab) perenne i a una injustícia històrica enaltida per la despossessió reiterada de la seva identitat i de les seves propietats. En aquestes condicions, doncs, és improbable que Palestina pugui aspirar mai al reconeixement del seu Estat o que s’atreveixi a mirar als ulls de la comunitat internacional per dur a terme cap negociació diplomàtica. Els seus esforços se centren en la supervivència diària davant un règim colonial i d’apartheid brutal i a demostrar a la resta del món el seu propi dret a existir.
Però tornant a l’alto el foc, no hi ha res a celebrar. És possible que cessi la massacre, però la devastació és absoluta: el 80% de les infraestructures bàsiques han estat arrasades i no hi ha cases o feines a les quals tornar. Tampoc hi ha hospitals on atendre els malalts i els ferits (Israel els ha bombardejat amb el pretext no demostrat que s’hi amagaven combatents de Hamas) i la vida s’ha tornat tan impossible que hi ha més gent que mor de fam o de fred que no pas per un míssil. Igual de greu és que, en una de les societats més il·lustrades del Món Àrab, diverses generacions quedin sense escolaritzar o poder anar a la universitat i que pràcticament tots els supervivents pateixin seqüeles psicològiques o discapacitats físiques per a la resta de les seves vides.
Gaza és, en definitiva, l’evidència de la resiliència palestina i alhora de la inutilitat de la comunitat internacional, que durant 15 mesos ha estat incapaç de pressionar Israel perquè posés fi a la barbàrie. I, amb tot, Netanyahu no ha complert la seva promesa: ni els ostatges han tornat a casa gràcies a la força bruta ni ha erradicat Hamas. L’únic que ha aconseguit és dur a terme amb total impunitat un genocidi atroç que ja ha marcat de manera vergonyosa i per sempre la nostra era.