La memòria del país

Escoltar les entrevistes televisives del periodista Josep Puigbó a personatges d’Andorra és un exercici d’atenció i de calma. En Puigbó en sap de deixar parlar, de donar corda a qui té al davant per tal de poder copsar-ne, l’espectador, el fil més sincer i singular, les paraules sentides, les emocions. En la sèrie d’entrevistes actualment en antena d’ATV, titulada Memòria d’un país, patrocinada per Creand, hi ha passat fins a data d’avui: Casimir Arajol, mossèn Ramon de Canillo, Anna Riberaygua, Albert Pintat, Joan Massa, Maria Teresa Cairat, Bonaventura Riberaygua, Josep Areny, Àngels Mach, Isidre Baró, Angelina Mas, Pere Besolí, Joan Burgués, Simó Duró i Jordi Guillamet. Un bon ramell escollit entre la societat andorrana que per la seva edat i per l’experiència i trajectòria vital, en la qual convergeixen la vida privada i la professional, poden dir coses, poden aportar el seu punt de vista, poden ajudar a conservar la memòria del país. Ho fan, ho hem dit, asseguts en un plató de televisió, cara a cara amb l’entrevistador, en tertúlia distesa i alhora en profunditat humana. Aquest temperament és d’agrair, puix fuig de l’estil superficial i cridaner de tants programes com s’emeten en tantes i tantes cadenes de televisió. Per això s’agraeix poder gaudir, durant ben bé una hora, dels pensaments i de les paraules de la persona entrevistada. I si aquests pensaments i explicacions ens porten mig segle enrere i encara una mica més enllà, el relat s’enriqueix amb els testimonis que ho conten perquè ho van viure, s’hi van trobar o en van ser els protagonistes. De fet, és en aquest girar la vista enrere, en el recordar, en el penetrar en la memòria, en refrescar un temps passat, quan es pot mirar de comprendre l’evolució d’una societat, en aquest cas l’andorrana, els canvis tinguts i els camins seguits. Mirar enrere, amb ganes de saber, d’entendre, però també amb sentiment de respecte i de gratitud per la gent que ho fa fer possible.

El moments actuals, per dir-ho així, del Principat d’Andorra, depenen de tota una sèrie de condicionants interiors, fronteres endins i d’altres fronteres enfora. Resumint-ho molt, el dia a dia del país i el dia a dia del món. A aquesta realitat, s’hi afegeix el context europeu, una munió de voluntats polítiques tan forta com propícia a la fragilitat, munió a la qual Andorra ha de decidir sense gaire demora de participar de forma assenyada, fent costat als postulats democràtics i socials inherents a la construcció política i econòmica europea. I és precisament en aquestes circumstàncies quan escoltar la veu dels que poden aportar coses es fa més necessària que mai. Si us plau de seguir les entrevistes de Memòria d’un país (les podeu veure a internet), a banda d’aprendre i de tenir un retrat suficientment profitós dels entrevistats, al final de cada entrevista Josep Puigbó els fa les mateixes dues preguntes: la primera és quina Andorra li agradaria que fos i la segona, més transcendent, què voldria que diguessin de la persona quan ja no hi fos. Deixant de banda la segona, interessen molt les respostes a la primera, perquè és un exercici de realitat impregnada de memòria. Doncs la majoria de les respostes, ho podeu escoltar vosaltres mateixos, fan referència a una Andorra volguda sense tant creixement precipitat, sense tanta pressa, sense tanta extensió construïda, sense fer malbé més camps i més prats. És a dir, una Andorra diferent de l’actual, on la voracitat constructiva fa arribar diner que propicia l’especulació immobiliària, que a la vegada comporta un ofegament d’espai i de pulmons verds i que per si mateix provoca desequilibris socials, econòmics, mediambientals.

En fan falta de programes com aquest: Memòria d’un país. Perquè per a una societat de res valen les estadístiques, els estudis encomanats a gabinets internacionals, els assessoraments externs, les equacions tècniques, sense el pensament i la intel·ligència de la mateixa gent del país. És quan es tenen en compte les experiències, els sentiments, les voluntats, les crítiques, les reflexions pròpies i les ventures i les desventures viscudes, quan s’escriu més completa la història d’un país. I quan aquesta història és més preuada, perquè hi ha el principal ingredient, fruit de la memòria d’un passat i de l’estima del present, mirant el futur, el component humà.