Saturació

Si s’accepta la peitció dels propietaris i es permeten les construccipns en terrenys industrials i, sobretot, agrícoles, podria ser el cop de gràcia a un paisatge ja gairebé saturat al límit d’edificis. És lògica i legítima l’aspiració dels terratinents, per petita que sigui la superfície del seu domini, de treure-li el màxim profit. I gens nova.

Els nuclis urbans d’avui, a la majoria de les parròquies i pobles, s’han anat estenent a màxima velocitat en termes històrics, a costa de camps, feixes, i espais sense construir fins no fa aires anys.

És quelcom part del costumari la venda d’espais que havien estat dedicats a la pagesia, amb un enriquiment sobtat dels venedors que, en diversos casos, han sinificat viure “de rendes” –com deiem abans– dos o més generacions.

Aquesta febre constructiva durarà fins que es torni a tancar el cicle amb l’esclat de la nova “bombolla immobiliària” per crisi de creixement. Mentrestant, l’extensió del parc immobiliari sembla impossible de frenar, i amb el resultat d’una paradoxa que sembla anar contra la lògica de mercat, en el sentit que el creixement de l’oferta no sembla, fins ara, més facilitat per als qui representen la demanda. Hom diria que passa tot el contrari, i que els preus continuen creixent, en les compravendes i –ai!– en els lloguers, que en principi haurien de constituir el procediment més habitual i assequible per exercir el dret constitucional a disposar d’un sostre.

Amb uns salaris que amb prou feines superen els dos mil euros, costa creure que un treballador, o una família, pugui pagar-ne prou més d’un miler per accedir a un pis, tot i que sigui petit i que siguin tants casos coneguts.

Per si alguna cosa faltava, es promocionen sobretot ofertes de “gamma alta”, de luxe, com també en diuen. Semblaria que el nou parc immobliari està pensat només per a residents passius, o hereus i pubilles del que abans anomenaven “les vint-i-cinc famílies.

El resultat de tot plegat és la necessitat de compartir pis, d’arrenglerar lliteres, o de buscar millors oportunitats a l’Alt Urgell, que no són les “gangues” que aparenten, si s’ha de comptar el cost dels trasllats, amb la compra i manteniment d’un vehicle propi o la submissió als horaris d’un de col·lectiu, opció limitada a curt –o no tan curt– termini als autobusos.

Perquè el clima d’aquestes valls i muntanyes no convida a sobreviure com a “sense sostres”, en un país concebut per al turisme com a gairebé monoconreu econòmic, i amb l’estètica dels llocs públics com a dogma. El paradigma, el model, semblaria el d’un Montecarlo sense mar ni grans iots; això sí, amb casino. Encara hi ha un turisme de comerç que encara no sembla haver-se’n adonat que, des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, ja no arriben aquí abans les novetats que en temps successius van suposar les mitges de nylon, el duralex o els primers transistors.

Si els diferencials es mantenen és, sobretot, en productes de tabac, alcohol farmàcia, cosmètica, perfumeria, joieria… articles de luxe en general. Sembla perdurar com oportuna la resposta als qui venien “a comprar” i preguntaven pels preus –posem per cas– d’un equip de so per al cotxe. I la resposta assenyada era sempre la mateixa: Quin equip? Si és un corrent, tirant a barat, et surt més a compte mirar-lo al port de Barcelona. Si és d’una gran marca, d’aquells que fan assemblar-se els cotxes a discoteques, amb el so a “tot drap”, prova-ho aquí. I sobretot no et pensis que amb el diferencial et sortirà gratis el viatge que, d’altra banda, sempre paga la pena.