Ballant i cantant... amb l’Artur Blasco

Novament, el dinàmic i alhora realista actualitzador, rodamon barceloní esdevingut rondaire pirinenc Artur Blasco i Giné, empeltat a Arsèguel, biòleg de professió i musicòleg de devoció, ens ha sorprès. Als seus inversemblants, per no aparents, 91 anys, en fa 60, des del 1965, que va començar la magna obra de recuperació i divulgació de les cançons tradicionals del Pirineu, que ha completat i deixat condensada a la col·lecció A peu pels camins del cançoner, en imatges que en 80 DVD o gravacions videogràfiques amb unes 1.500 cançons recollides d’uns 300 cantants de més de 160 pobles de les comarques catalanoparlants de l’Alta Ribagorça, la Vall d’Aran, la Ribagorça Oriental, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Noguera, l’Alt Urgell, el Solsonès, la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès i la Garrotxa.

I que, en versió de llibre, A peu pels camins del cançoner, té previstos i acabats en més de dues terceres parts, 12 volums (Cançons de les Valls d’Àneu, Cançons del Cadí, Moixeró i Pedraforca, Cançons del Ripollès i de la Garrotxa, Les cobles del Peirot, La Mare de Déu en 100 cançons del Pirineu, Cançons del Pallars Sobirà, Cançons de l’Alt Urgell, El Gall Negre...) que recullen les circumstàncies, lletra i música d’aquestes cançons.

Ha participat en els projectes dels grups musicals Acordionistes del Pirineu, La Pobletana, El Pont d’Arcalís, reinterpretant, donant a conèixer novament i actualitzant part d’aquestes cançons tradicionals.

Ha recuperat l’ús de l’acordió diatònic (amb reconeixement oficial a partir del 1981). Ha recuperat el tradicional violí de pastor, el rabequet, així com altres de més senzills utilitzats per acompanyar les cançons establint un fons sonor o rítmic. Continua sent l’ànima de la Trobada amb Acordionistes del Pirineu, iniciada el 1976 a Arsèguel i que arribarà enguany a prop de les 50 edicions.

Ha creat el Museu de l’Acordió a Arsèguel (1988). És autor del recull Pra astí n’enllà (2007) de cançons de l’Alta Ribagorça aragonesa. Ha gravat Les cobles del Peirot (2012). Ha editat Cançons de vetllades vora el foc. Pirineu (2013) i Cançons de captaires, ermitans i altra gent de pas (2016). Amb la Societat Andorrana de Ciències, el 2015 va fer un concert a Andorra la Vella al centre cultural la Llacuna i posteriorment dos més a Canillo, al Palau de Gel i al Museu de la Moto. Amb el comú de Canillo i Crèdit Andorrà va realitzar Cançons de vetllades vora el foc. Andorra (2017). I el 14 de setembre del 2024 va fer un altre concert al Palau de Gel, a Canillo.

Darrerament, però, i d’aquí la grata sorpresa, acaba d’editar40 balls d’abans, als hostals i places de l’Alt Urgell  (2024) amb acordió diatònic, en dos CD en què recull les cançons o melodies tocades per músics de segon ofici, com diu ell, durant les tres primeres parts del segle XX a l’Alt Urgell, sí, però també a Andorra, i que animaven els balls dels diumenges, de Carnaval i les festes majors dels pobles. Especialment conegut pels de la meva generació o majors fou l’Esteve Ubach amb el seu conjunt Alegria, d’un sol músic, conegut també com l’Estevet boig i que va tocar arreu de les places andorranes durant el tercer quart del segle i pot considerar-se un dels darrers.

Gràcies a l’Esteve Ubach o l’Estevet, del Ricard Muntané o el Fiter, del Climent Julià o el Jaumetó, l’Esteve Tarrés o Estevet Sastre, el Cisco Sanvicens o Ferrer del Quer, el Pep Jordana o Comare, el Jaume Tor o Coter, el Ton Pubill o Ponet, i el Josep Plana o Jepetó, l’Artur Blasco ha pogut recollir, seleccionar i interpretar les 40 peces enregistrades.

Trobareu entre elles els títols Jota de la plaça d’Arsèguel, El tiro-liro, La cirereta, De matinada, Rumba, Vals de mig ball, El Gall Negre, Xotís del Jaumet Xic, Mazurca de Saulet, Pasdoble de l’Estevet Sastre, A l’Urugai, La Pepeta va a la moda, Vals primer, Xotís de Montant de Tost, Les cobles de l’amor, La Taitona, Fox trot, Ball de pagés, Pericon del Fiter, Xotís de la relliscada, La marxa del Comare, Polca del Cantó, La desgràcia d’un pobre home… Amb aquests 40 balls d’abans… l’Artur Blasco rememora i homenatja aquests músics que, tot i ser-ho de segon ofici, primer amb l’acordió diatònic i després amb l’acordió cromàtic de teclat, van ser protagonistes de la reforma de la convivència als pobles pirinencs en introduir la possibilitat dels balls de parella agafats, inexistents fins llavors, obrint així la porta a una evolució de la moral i els costums cap a formes més lliures i menys rígides. Però també convida a conèixer aquests repertoris de cançó tradicional, a punt de desaparèixer, als joves acordionistes perquè l’assumeixin i incorporin als nous estils musicals i continuïn aquesta tradició pròpia pirinenca.

I a tots nosaltres ens repta a ballar i cantar el cantar de país, del territori en què vivim i el seu dia a dia, i fer-ho d’una manera pròpia, començant per l’ús de la nostra llengua principalment; per així, des de la nostra identitat oberta i evolutiva, sí, però característica, poder participar a enriquir la globalització cultural de tu a tu, amb normalitat, sense complexos i sense delegar a tercers el ser que som i sabem que podem i volem ser.