El Seat 600 de mossèn Bonifaci Fortuny

Dilluns acomiadàvem mossèn Bonifaci Fortuny i Feliu a l’església parroquial de Santa Maria de Ponts. Les notes del Virolai, interpretat per la seva neboda Meritxell i cantat per la Coral Pontsicana, iniciaven la missa funeral, presidida per l’arquebisbe Joan-Enric, acompanyat pels vicaris generals Navarri i Mauri, el rector de la parròquia de Ponts, Pere Morales, i un bon nombre de rectors del bisbat d’Urgell. L’església també era plena de feligresos de Ponts, de la propera Baronia de Rialb, de Tiurana, d’Oliana, de Balaguer, poblacions on mossèn Bonifaci havia servit de rector. Mossèn Bonifaci, que el pròxim 26 de maig hauria complert 93 anys, ha estat un d’aquells capellans que de petits van viure la guerra i que van entrar al seminari de la Seu d’Urgell per formar-se, per tenir uns estudis, per seguir després com a prevere.

El paper educador del seminari de la Seu d’Urgell, per a tants joves dels pobles de les valls pirinenques, mereix ser considerat, s’ha de tenir en compte, perquè de les seves aules van sortir amb bons coneixements teològics, però també artístics, musicals, d’humanitats, molts joves, la majoria dels quals serveixen com a sacerdots arreu del bisbat. Alguns, tot i no fer-se capellans en acabar els estudis del seminari, formen part d’unes generacions sobretot de mestres, professors, enginyers, amb un bagatge après al seminari. Mossèn Bonifaci, nascut a Tremp el 1932, va ser ordenat de prevere l’any 1956. Quan entrà al seminari, el seu germà gran, Blai, nascut el 1926, acabava de ser ordenat i iniciava, el 1951, a Ribes de Freser, el seu servei eclesiàstic. El recordem bo i atent a Andorra per haver-hi residit i servit, primer a les Escaldes, on arribà l’any 1969, abans de ser parròquia i en ser-ne, des del 1978 fou rector de Sant Pere Màrtir de les Escaldes, fins al 1990, que passà a ser rector de Sant Esteve d’Andorra la Vella i arxipreste de les Valls d’Andorra. El recordat i estimat mossèn Blai ens deixava la vigília de Reis del 2018, als 90 anys. I encara hem de parlar d’un altre germà Fortuny Feliu, l’Antoni, el germà del mig, nascut l’any 1929 i mort a Barcelona l’1 de setembre del 2008, als 79 anys. Com el Blai i després el Bonifaci, també va entrar al seminari de la Seu i fou prevere. Se secularitzà al cap d’uns anys i formà família, tenint dues filles, la Meritxell i la Núria. L’Antoni va ser un bon pedagog, mestre i director de l’escola de Sant Medir, del barri de la Bordeta de Sants. I també va ser poeta i desvetllador de poetes, ocupant el secretariat del Premi de Poesia Amadeu Oller durant molts anys. Un breu poema d’ell, titulat Un jove, ens fa notar el seu cabal humà: “Si la terra és la terra, i l’home és l’home,/ i la parla n’és nervi i arrelam...,/ parla, home i terra són fornal i fosa:/ dring de campana d’or, d’argent i aram.// No l’emmudiu, la terra, que s’esberla./ No en feu, de l’home mut, un mort de fam.”

Mossèn Bonifaci, ens ho recordava el senyor arquebisbe al funeral, va ser un capellà amb un extens recorregut geogràfic, com si d’un pastor de ramat transhumant es tractés. Els tres primers anys va començar a l’extrem nord del bisbat, a Puigcerdà, per anar després als confins meridionals, a Balaguer. Després altre cop a la muntanya: Tuixén, Josa de Cadí, Adraén i Fórnols, de 1961 a 1968. I altre cop cap al pla: Claravalls, Altet i Santa Maria de Montmagastrell. El 1973 arribava a Oliana, d’on seria rector durant setze anys, tenint cura també de les Anoves, la Valldan, Cortiuda, Tragó, Nuncarga i Aguilar. El 1989 fou nomenat rector de Ponts, prenent el relleu del seu oncle, mossèn Daniel Fortuny, nascut a Alzina, com mossèn Mauri, al terme de Sant Esteve de la Sarga, als peus de l’esquenall de Montsec d’Ares. Mossèn Daniel també s’encarregà de la Baronia de Rialb, amb una tasca pastoral i de recuperació del patrimoni romànic que li valgué, pocs mesos abans de morir, la Creu de Sant Jordi, l’any 2006. Aquest capteniment per l’art també el tingué mossèn Bonifaci, segurament per haver-lo compartit amb el seu oncle mossèn Daniel. Poc temps després de ser a Oliana, iniciava la restauració de Sant Andreu del Castell, obrint-lo de nou al culte el 1977. I en arribar a Oliana, ben aviat també va fer perquè el jovent tinguéssim esbarjo a l’estiu, amb les colònies primer a Tuixén i durant anys a Bastanist, on vam passar bells jorns de convivència i bon gaudi i a Oliana fent activitats al local del Centro. Sí, mossèn Bonifaci fa fer poble, va fer cultura. Recordem i guardem –perquè són valuosos testimonis de la vida i els fets d’Oliana– els seus fulls parroquials, escrits a màquina i ciclostilats per ell mateix a la rectoria. Igualment, en els inicis del Grup Excursionista d’Oliana, s’oferia generós per imprimir el butlletí al seu ciclostil.

He posat al títol el Seat 600 de mossèn Bonifaci, perquè em sembla un símbol associat a tants capellans que a les dècades dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX van exercir el seu ministeri anant amunt i avall per carreteres i sobretot per pistes de muntanya. En moto o en 600, en 2 Cavalls o 4L, van ajudar a mantenir la vida als pobles. Particularment, recordo cada vegada que passo entre Tuixén i Josa de Cadí, la imatge del 600 de mossèn Bonifaci, en aquells anys que rondava la cinquantena, anant per la pista cap a Josa i per la de Bastanist, carregat de queviures, de motxilles, d’il·lusions. I el recordo més cap aquí, ja en ser a Ponts, circulant per les parròquies de la Baronia de Rialb, on tanta estima i bons records deixa. Si li voleu resar un Parenostre, sapigueu que mossèn Bonifaci Fortuny reposa al cementiri de Tiurana, la renovada vila de Tiurana, bastida a tocar del santuari de la Mare de Déu de Solés, que l’any 2023 el va nomenar fill adoptiu. Que per molts anys el puguem recordar.