Decepció

Els Rolling Stones han suspès la projectada gira de primavera per Europa, incloent-hi el concert programat per al maig a l’estadi Lluís Companys de Barcelona. Sens dubte, una gran decepció per a tants seguidors com manté el conjunt liderat per l’incombustible Mick Jagger.

Tot i no haver trobat dijous –moment d’escriure– informació sobre els motius de la renúncia, més d’hora que tard es farà pública la causa o el pretext –no hauria de sorprendre gaire quan es tracta d’una banda en actiu des de fa seixanta anys ininterrompudament i amb un líder que ja passa dels vuitanta, però encara manté la capacitat de cantar a crits i fer saltirons.

Tan inhabitual és una trajectòria tan llarga com la dels Stones que els han creat llegendes, sense gaire afany de rigorositat, de pactes amb el diable –referit a Jagger– o l’alternatiu malnom de “ses majestats satàniques”.

Sembla que no hi ha possibilitat de marxa enrere en la decisió ni, com ha passat altres vegades, de trasllat geogràfic de l’esdeveniment que permeti organitzar viatges al nou lloc. Llàstima, es lamentarà la gran munió de seguidors i fins i tot els qui no ho són tant.

Mai no plou a gust de tothom ni tothom vol el dia ben assolellat i amb temperatura més aviat alta; pregunteu-ho, si no, als esquiadors i als responsables dels camps de neu que, com els pagesos, sempre miren al cel.

Des de fa dies, hem estat veient a la premsa de l’altre Principat, sobretot l’esportiva, que el famós concert feia anar de corcoll els directius del Barça perquè coincidia en data amb un dels reptes més importants –potser el més esperat– de la temporada: ni més ni menys que el clàssic –com s’acostuma a anomenar l’enfrontament amb el Reial Madrid.

S’havia parlat reiteradament de la recerca d’un altre camp o estadi que complís el doble requisit de facilitat d’accés –proximitat o almenys accessibilitat amb bones comunicacions– i capacitat d’espectadors al més propera possible a la demanda d’entrades que es pot preveure.

Pràcticament impossible una reobertura puntual del nou Camp Nou, la recerca s’estenia a més o menys escenaris que s’apropessin millor a complir els dos requisits relativament, tot i la impossibilitat de fer-ho totalment. Fins i tot s’havien mirat alternatives a l’estranger, deien.

Amb la suspensió del tan esperat concert, el problema sembla resolt per al futbol, que guanyarà la partida a la música, una vegada més, i això que en aquesta semblava destinat a la derrota, més –dirien els melòmans– per la facilitat de televisió i la freqüència, com a mínim bianual, de l’esdeveniment esportiu enfront de l’excepcionalitat temporal de l’oferta musical.

A hores d’ara, però, tot es redueix a parlar per parlar. Del que havia pogut passar i no passarà. El que semblava –i sembla, per diferents motius– és la pujada multitudinària de públic que alguns anomenen “muntanya màgica” barcelonina. Tot i que hom pot imaginar que els espectadors serien majoritàriament diferents segons el cas. Sobretot en edat. O potser no tant?