Quan esperar és el motiu de viure

«Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau: els meus ulls han vist el Salvador» (Llc 2, 29-30)

Fa quaranta dies que celebràvem el Nadal. Avui, l’Església commemora la presentació de Jesús al temple, la festa de la Candelera. Complint el que manava la llei jueva, Josep i Maria, als quaranta dies del naixement, presenten l’Infant al temple, per oferir-lo al Senyor. El text evangèlic ens parla que els rep l’ancià Simeó. Simeó és un personatge entranyable, un bon home del poble que conservava en el seu cor l’esperança de veure un dia el Messies que tant esperaven. Mogut per l’Esperit Sant va al temple en el moment que arriben Josep i Maria amb l’infant Jesús. L’encontre és commovedor. Simeó reconeix, en l’infant que porten aquella parella de joves esposos, el Salvador que feia tants anys esperaven. L’home se sent feliç. Ha vist acomplert el seu somni. Beneeix Déu i beneeix els seus pares.

Simeó va allargar la seva vida perquè tenia ganes de viure, per la necessitat que tenia de viure. Viure per poder veure el Salvador. Aquestes ganes de viure les alimentava interiorment la veu secreta de l’Esperit Sant: ell veuria el Messies esperat.

Ell veuria amb els seus propis ulls l’esdeveniment més important de la història del seu poble. L’Esperit havia infós en el seu cor l’esperança: si avui m’adormo sense haver vist el Salvador, vol dir que encara em queda un altre dia de vida. Esperar era el seu motiu de viure.

Podem preguntar-nos si Simeó estaria impacient. Imaginem-lo dividit entre dos sentiments en el seu interior: l’amor a la vida que retardaria l’arribada del Messies o la seva prompta vinguda encara que comporti la seva mort. Però a Simeó ja no li fa goig el fet de viure. La vida ja li ha donat tot el que li havia de donar. Si segueix vivint és per no faltar a la cita amb el Salvador.

Simeó viu amb la serenitat madura dels anys i l’esperança que li dona el seu confident, l’Esperit Sant. L’evangelista el presenta com a model d’acollida del Salvador.