‘Nus d’escurçons’

Pertanyent a la prestigiosa família dels grans moralistes de França, François Mauriac (Bordeus, 1895 - París, 1970) fou valent en la defensa de les seves idees, tant en els camps polític i social com en el religiós. Des de les pàgines del diari conservador Le Figaro va participar activament en els debats a què tan aficionats són els nostres veïns del nord. Poeta, dramaturg, crític i reputat novel·lista, va ascendir tots els esglaons del reconeixement social: acadèmic, president del PEN Club Internacional (1941-1946) i Premi Nobel de Literatura el 1952.

De fina penetració psicològica, il·lumina fins als més recòndits racons els seus personatges de ficció. Va conèixer la fama amb les obres El Misteri Frontenac, La parisenca, Genitrix, El desert de l’amor, Teresa Desqueyroux i d’altres. A Nus d’escurçons dissecciona la figura d’un avar advocat de províncies (en línia amb el genial personatge de Molière) en permanent relació conflictual amb la seva família. Un poderós prototip humà que al final dels seus dies es planteja punyents interrogants sobre la seva vida.

–“Envejar els éssers que un menysprea és una passió tan vergonyosa que n’hi ha ben bé prou per emmetzinar tota una vida.”

–“Al peu de les muntanyes la nit s’acumulava, però als cims subsistien grans extensions de llum… De sobte, vaig tenir la sensació aguda, gairebé certesa física, que existia un altre món, una realitat de la qual no coneixem més que l’ombra…”

–“Un vell només existeix pel que té. Quan no li queda res, hom el rebutja. Hem de triar entre l’asil i la fortuna.”

–“Ah, l’instint dels homes que no són estimats per descobrir els rastres de les passions alienes.”

–“Hom no pot tot sol servar la fe en un mateix. Ens cal un testimoni de la nostra força. Algú que marqui els cops, que compti els punts, que ens coroni el dia de la recompensa.”

–“La plana, als nostres peus, es lliurava al sol dins d’un silenci tan profund com quan s’adorm al clar de lluna. Les landes formaven a l’horitzó una immensa curvatura fosca on el cel metàl·lic descansava.”

–“Heus ací un home, heus ací un home entre els homes, heus-me ací. Podeu abominar-me; no per això deixo d’existir.”

–“Jo reia sol, ofegant-me una mica, repenjat contra una estaca dels ceps, de cara als pàl·lids mars de boira on els pobles amb llurs esglésies i els camins amb llurs pollancres havien naufragat.”

–“Ni els millors no aprenen tots sols a estimar.”

François Mauriac, eximi escriptor, fi observador de la societat, cristià crític, en la més brillant tradició de l’alta literatura francesa.