Neu

Escriure dijous sobre el temps –meteorològic– per publicar diumenge és caure en el risc d’error més que probable. I això que ara ja ha perdut tot el sentit equiparar els pronòstics dels i les professionals amb falsedats absolutes.

Sovint hem vist crítiques ben dures als auguris de condicions dolentes, sobretot si no s’han complert, perquè han espantat sense motiu els clients del principal negoci del país, que és el turisme. I més ara. En la temprada alta,

El cas és que, amb el canvi climàtic, les temperatures màximes s’enfilen amunt. Encara sort de la que Formé (Marc) anomenava i potser encara anomena “artilleria andorrana”, en referència als canons d’innivació artificial.

Abans, cada hivern ens podíem queixar d’incomoditat per caminar sobre la neu, fins i tot a les parròquies centrals, i no diguem de les mitjanes o altes. Qui ens llegeixi avui sabrà si s’ha complert el pronòstic de neu a partir dels vuit-cents metres d’altitud, que és com dir a tot el país. Tant de bo l’hagin encertada, sempre que sigui sense torb ni altres fenòmens que obliguin a tancar les estacions. Perquè amb la neu, passa com amb les condicions volgudes pels pagesos, o amb la queixa d’en Raimon, ja sabeu: “al meu país la pluja no sap ploure…”

Posats a demanar, voldríem neu ben abundant per a uns dies abans del pont de la Puríssima, però no en el mateix pont com va passar el 1990, quan el trànsit va quedar completament aturat arreu, i els visitants del sud no van poder tornar a casa seva. I que en dies feiners successius, les precipitacions fossin suficients per mantenir els gruixos òptims, millor si és de neu pols i no l’anomenada primavera.

I sembla que no; que els negacionistes del canvi l’erren tant com els “terraplanistes”, que ja fa dies ens van advertir que cada cop la neu natural es presentarà a cotes més altes. Temps era temps aquell del qual parlava en “Papitu” Vidal (a.c.s.), que sempre buscava seure al seu costat en aquells dinars de Nadal que ens oferia el Crèdit, i en parlava d’esquiades al pla d’Escaldes, quan era jove.

Doncs això, que es compleixi el pronòstic i nevi dissabte, a partir dels vuit-cents metres, i que sigui prou, i que els dies successius ni vingui la pluja a dissoldre el que hagi caigut, que no es compleixi la dita segons la qual “al febrer, la neu, aigua en un paner”.

Estarem atents, mirant el cel, com fem cada dia d’hivern, fins i tot de la darrera tardor, pagesos d’una altra mena. Ens intentarem consolar amb aquella altra dita de “mai no és tard quan arriba”.

Mentrestant, podem recordar l’explicació “científica” d’un dels “homes del temps” més populars del moment, en preguntar-li com era que nevava més avall de la Seu i no aquí: “no neva perquè no plou”, i es va quedar tan descansat.

Aquell únic hivern a Pamplona, un frare s’exclamava: “fa massa fred per nevar” i el pagès que cuidava l’hort i l’engreix del “cuto” va sentenciar amb aquest accent tan propi d’aquella contrada: “pues en agosto no hace frío y no nieva”.

Doncs això, que nevi. I la temporada vinent, si fos possible, que ho faci a temps per deixar les pistes en condicions òptimes per al pont de la Puríssima i que ens acompanyi prou per garantir una bona temporada, com les que no hem vist els darrers anys, encara que no arribi al nivell del record nostàlgic d’en Vidal.