On ha anat la cultura de l’esforç?

Quan vaig començar a treballar ja fa molts anys, l’horari de feina incloïa el dissabte a la tarda. Això sí, plegàvem un parell d’hores abans que els altres cinc dies laborables. Al cap d’un temps, el dissabte a la tarda va esdevenir festiu. Ens semblava un gran avenç, allò de només treballar al matí i disposar d’un dia i mig de festa a la setmana. A poc a poc, el procés de reducció dels horaris es va anar imposant: eliminació del dissabte al matí i, des de fa uns anys, conversió del divendres a mitja jornada. Es a dir, quatre dies i mig de feina i dos i mig de lleure.

Parlo en termes generals, és clar, ja que els horaris seran diferents segons els tipus d’empreses, els sectors d’activitat i el país on es desenvolupen. Fins i tot dins d’un mateix país, l’activitat econòmica en determinades èpoques ha capgirat els horaris rígids i ha portat a una activitat frenètica que avui consideraríem insostenible. Tothom recorda l’Andorra dels anys seixanta, per exemple, quan el ràpid creixement del país va anar lligat a una aportació diària de moltes hores de feina. Però en general, la tendència des de mitjans del segle passat ha sigut d’una reducció paulatina dels horaris de treball.

Ens hem trobat, però, que aquesta tendència ha vingut acompanyada d’una altra: l’allargament de l’esperança de vida. Sigui perquè rebem una major atenció mèdica i sanitària, per la generalització de les vacunes des de l’infància, per una major higiene en totes les capes de la societat, etc., el resultat és que avui en termes generals vivim més anys que fa un segle. Les companyies d’assegurances són molt conscients de la freqüència en què han hagut de modificar les taules de mortalitat... Des de la perspectiva de la coherència social, aquest allargament de la vida hauria de comportar una equació molt senzilla: si vivim més anys hauríem de treballar més anys. I, en canvi, avui l’equació es planteja al revés, ja que tot i viure més volem treballar menys.

Sorprèn, en efecte, que sobretot els partits polítics d’esquerra, els moviments socials que s’autodenominen progressistes, els sindicats obrers i determinades organitzacions antisistema, proposin amb contundència una reducció important de la jornada de treball. Els nostres veïns del sud, per exemple, han posat ja clarament sobre la taula una jornada de 37,5 hores setmanals. L’exaltació de la vicepresidenta segona del govern espanyol sobre aquesta mesura l’ha portat a afirmar que la reducció és tan decisiva que “s’estudiarà a totes les universitats del món”.

Cal suposar que aquesta reducció s’aplicarà a tot tipus d’empreses i també a tots els sectors econòmics, per diferenciats que siguin. No tinc detalls tampoc sobre si al reduir els horaris s’ajustaran els sous a la baixa, però imagino que la idea deu ser no tocar la remuneració i que, per tant, es treballaran menys hores i es cobrarà el mateix. A més, es parla ja amb naturalitat que cal anar més enllà i que s’ha d’aconseguir establir la setmana de només quatre dies laborables i, per tant, disposar de tres dies setmanals de lleure.

S’explica que la primera vegada que l’escriptor empordanès Josep Pla va viatjar a Nova York als anys cinquanta, va quedar meravellat amb la imatge a la nit dels gratacels de Manhattan il·luminats amb les llums interiors dels pisos i oficines. Però que encara amb la boca oberta davant d’aquell espectacle va demanar: però això qui ho paga? Perquè si vivim més anys i cada vegada treballem menys, qui pagarà les pensions dels jubilats quan el gap entre cotitzacions pagades i jubilacions cobrades es vagi fent més gran? A més, igual que passa en altres països, a Andorra la piràmide de població gairebé s’ha revertit. Una piràmide de forma perfecta fa quaranta anys que avui no és més que una mena de trapezi i amb una tendència clara a esdevenir d’aquí uns anys una piràmide invertida, és a dir, la punta a baix i la base a dalt.

I la cultura de l’esforç? No la veiem gaire. Surt molt sovint de vacances.