Xarxes i menors. La urgència d’actuar

Les xarxes socials són més semblants als cigarrets o al menjar porqueria? Aquesta és la pregunta que es plantejava el professor Cal Newport en un article recent a The New Yorker, que hauríem de començar a fer-nos també nosaltres. La distinció no és menor: quan la societat va entendre que el tabac era perjudicial, se’n va regular estrictament l’accés i se’n va prohibir la venda als menors. En canvi, amb els aliments ultraprocessats, malgrat les evidències dels efectes nocius per a la salut, es va optar per limitar l’actuació estatal a campanyes informatives, de contundència variable segons el lloc i el moment.

En el cas de les xarxes socials, també hi ha proves significatives del seu impacte negatiu en la salut (i no són noves). El 2021, Frances Haugen, extreballadora de Meta, va filtrar uns documents interns que demostraven que la companyia era plenament conscient dels efectes perjudicials de les seves plataformes. L’empresa tenia evidències clares de com Facebook i Instagram podien amplificar problemes com l’ansietat, la depressió i la manca de control del temps d’ús entre els més joves. Davant d’això, però, no havien pres cap mesura per evitar-ho. I és que com va denunciar Haugen l’agost d’aquell mateix any, en una compareixença davant del Congrés dels Estats Units, Meta prioritzava els beneficis econòmics per sobre de la seguretat de les persones, mantenint algoritmes que fomentaven l’addicció i la difusió de continguts perjudicials.

Davant d’aquesta realitat, cada cop són més els països que es plantegen regulacions estrictes sobre l’ús de les xarxes socials entre els menors. I ha de quedar clar que parlem de regulacions estrictes per diferenciar-les de les actuals, que són clarament ineficients. L’exemple més paradigmàtic i contundent és el d’Austràlia, que ha estat el primer a fer un pas endavant realment valent i ha establert legislativament sancions milionàries per a les xarxes socials que acceptin la creació de comptes per part de menors. La llei, aprovada el novembre de l’any passat i que entrarà en vigor al cap de dotze mesos, ha estat controvertida, però compta amb una àmplia acceptació entre la societat australiana, el 77% de la qual hi dona suport.

A Andorra, plantejar-se una actuació com l’australiana tenia, fins ara, poc sentit. Cap empresa tecnològica hauria estat disposada a implementar un sistema de control d’edat només per al nostre país, perquè el cost de desenvolupar-lo hauria superat amb escreix els beneficis de mantenir com a clients els usuaris majors d’edat. Aquesta excusa, però, ja ha quedat obsoleta: si Andorra optés per aquest model, només caldria aplicar els mecanismes de verificació d’edat que les companyies ja estaran obligades a desenvolupar per complir la legislació australiana. Així doncs, no tan sols seria una mesura factible, sinó que podria situar el nostre país en una posició de lideratge en l’àmbit europeu, en matèria de protecció del benestar digital dels menors.

Arribats aquí, amb les dades sobre la taula, podem analitzar les opcions que calgui, però és evident que cal actuar. És evident, també, al meu entendre, que cal fer-ho de manera contundent. En aquest sentit, informar i conscienciar són accions necessàries, sí, però clarament insuficients davant del poder de les grans corporacions tecnològiques, que han construït un model de negoci basat en l’explotació de l’atenció. Pretendre, doncs, que la solució passi exclusivament per l’educació i la responsabilitat individual és, en realitat, una manera d’eludir el problema. I no, no és vàlid, aquí, l’argument de la llibertat com a dret fonamental, perquè la llibertat d’un infant o d’un adolescent no es garanteix deixant-li fer el que vulgui, sinó assegurant que està creixent en un entorn segur i lliure de manipulacions dissenyades per maximitzar beneficis privats.

Si aquest és, doncs, el nostre objectiu, no ens podem permetre continuar ajornant el debat i delegant la responsabilitat únicament a les famílies. Les xarxes socials són una realitat omnipresent a la vida dels nostres joves i els seus efectes són massa profunds per confiar que el problema es resoldrà sol. Sabem, perquè ens ho diuen, ho veiem i ho patim, que es tracta d’un greu problema de salut pública, d’educació i de benestar col·lectiu. Potser la imatge d’un nen de deu anys fumant un cigarret ens resulta impensable avui dia, però no ens hauria d’inquietar igual, la d’un infant de la mateixa edat fent scrolling davant d’un bucle infinit de vídeos de TikTok?