Aigua de la Ribera Salada

Fa molts anys, a començament de la dècada dels noranta del segle passat, un matí de dissabte vam anar amb l’Esteve Albert a Ogern, per tal de parlar amb el Ramiro Torrent. L’Albert tenia al cap l’estada, al modest i a la vegada elegant poble de la vora de la Ribera Salada, del rei Jaume I, l’estiu de 1259, del dia 29 de juny al dia 13 de juliol, com ens acota l’amic escriptor Jordi Cardona, de cal Torra d’Ogern. El Ramiro ens esperava a peu de carretera, en companyia de l’Isidre Clotet. Els dos, van estar molt contents de veure’ns arribar, tot i que ho vam fer una mica tard, perquè l’Albert en ser a l’altura de la Reula, va voler que li mostrés les restes de la torre medieval que hi ha sobre del Pont de la Torre, a la riba dreta del Segre, entre l’estret dels Pontarrons i l’estret de Tresponts. “Ensenya-meu amb una esgarrapada i tirem avall”, em va dir. “Albert, que ens esperen a Ogern”, li vaig respondre. Eren dos quarts d’onze del matí i havíem quedat per telèfon el dia abans amb el Ramiro que arribaríem cap a les onze. Però com que anant amb l’Albert això era habitual, l’arribar tard vull dir, t’hi havies d’amollar. És a dir, que el “cap a les onze” es va convertir en passades les dotze. Encara recordo la cara del Ramiro, amb aquella vivor seva, i l’expressió de l’Isidre, una mostra d’alegria darrere les seves ulleres quan, palplantats tot esperant-nos una hora llarga, en saludar-nos, ens van dir: “Ja pensàvem que us havia passat alguna cosa.” L’Albert, que sabia prou del neguit que a vegades provocava a qui l’esperava, es va mig disculpar amb un “és que teniu tantes coses interessants en aquestes contrades i el Jordi m’ha volgut ensenyar la Torre del Pont de la Torre. Hi heu estat mai?”, els va preguntar, per reblar tot seguit: “Doncs si voleu, avui mateix, a mitja tarda, en tornant nosaltres de Madrona, hi podrem anar junts. Però mireu, aquí us porto aquest llibre que vaig fer sobre l’itinerari del rei Jaume I, per commemorar, el 1979, els 750 anys de la conquesta de Mallorca. Ja sabeu que va sortir de Salou?, el 1229, just trenta anys abans de passar uns quants dies l’estiu de 1259, aquí al vostre poble, a Ogern.” Quan va dir: a Ogern, l’Albert ho va fer remarcant fort amb la veu Ogern i alçant el braç i la seva manassa per tot seguit baixar la mà amb el dit índex indicant el terra.

Val a dir que aquell matí de dissabte a Ogern va ser bategant i profitós, amb les explicacions i la bona companyia del Ramiro de cal Sastre i de l’Isidre de ca l’Enric. Tots quatre vam gaudir molt; l’Albert els va dir cinc o sis cops de representar l’estada del rei Jaume I, “que farà conèixer Ogern fins al Japó”. Vam visitar les dues torres medievals que resten del castell, integrades al poble, més l’anada a l’església de Sant Serni de la Salsa, aigües amunt del Baell, consagrada de nou l’any 1984 pel bisbe de Solsona, Miquel Moncadas, després de ser restaurada pel poble d’Ogern que, recordem-ho, és terme del municipi de Bassella, de la comarca de l’Alt Urgell, però pertany, Ogern, al bisbat de Solsona. De fet, la part baixa de la Ribera Salada, entre Bassella i Castellar de la Ribera, té moltes connexions vitals i anímiques amb Solsona i el Solsonès, més que no amb l’Alt Urgell.

Aquell dissabte de juliol de 1992, no pas “a mitja tarda” sinó a dos quarts de deu del vespre!, vam passar a dir al Ramiro i a l’Isidre que deixaríem per un altre dia l’anada a la Torre del Pont de la Torre, “perquè és una mica tard”, els va dir l’Albert. Vam saludar la dona del Ramiro, la Maria i la Florentina, dona de l’Isidre i cap a Andorra. De fet, la intenció era dinar a Solsona i a la tarda anar a Madrona, “on va néixer Bernat de Josa” (els Josa van ser senyors d’Altès, Ogern, la Salsa i Madrona). Però l’itinerari des de Solsona ens va fer anar a girar al castell de Cardona, “el bressol de mossèn Joan Serra Vilaró, que me’n parlava de l’estada del rei Jaume a Ogern, quan l’anava a veure a Tarragona, aprofitant les visites a l’Agapito Franquet...” Així era l’Albert, belluguet i incansable de cos i d’esperit. I de Cardona cap a Su i parada al Miracle, a saludar el pare Ramon Ribera-Mariné i cap a Madrona (hi arribàvem a les vuit), amb marrada prèvia, d’anar i tornar, “per veure la vila closa” del poble de Sant Climenç, de Pinell.

Aquest dijous, a Ogern, dèiem el darrer adeu al Ramiro Torrent, que fins als seus 91 anys ha mantingut completa aquella vitalitat d’ànim i d’esperit amb què rebia l’Esteve Albert i tothom qui l’anava a trobar per parlar de la història i de la vida d’Ogern. Aplegador de fets històrics i de costums, d’estris, de documents i de fotografies (els seus àlbums són autèntics tresors), de rondalles i de cançons (bon amic també i informant de l’Artur Blasco). Entusiasmat amb el passat i amb el present, amb el dia a dia de la vida cultural d’Ogern. Coneixement i estima al seu poble i als seus veïns. Perquè el Ramiro, com fa bonament tota la gent d’Ogern, ha fet poble. L’Agrupament Baixa Ribera Salada n’és el millor exemple. Baixeu-hi per Nadal. Els Pastorets durant molts anys i avui en dia el Pessebre Vivent (amb l’escena de l’estada del rei Jaume I inclosa) us ho farà corroborar. I recordarem el Ramiro. I ens guanyarà l’emoció i el sentirem parlar, encoratjador, quan travessem el pont vell sobre la Ribera Salada, refet fa pocs anys. I en anar a la Salsa, notant ben endins en solitud aquella plenitud de llum i de codinera antiga, mirarem les pedres revellides i els tres xiprers acollidors i el recordarem a casa seva, explicant-nos coses, en caliu de llar i de bonhomia, parlant-nos de la Salsa, de Savila, de Massarrúbies, de Porredon, de Montpol, de Terrassola, de Pampa, de Serinyana, de Riudelbàs, de Potrony, de la Vila Altès, de Cavallol, de Madrona, del rei Jaume, del Gaspar de l’hostal de Bassella, de Guillem de Josa i d’Elena de Cardona (pares de Bernat de Josa) parlant, allà al segle XVI, al festejador del castell d’Ogern, i mirant la vida –corredora i constantment nodridora–, en la claror de l’aigua de la Ribera Salada. Que per molts anys el puguem recordar.