Prèvia

Empreses, i sobretot institucions, cada vegada més exigeixen al ciutadà/na concertar una cita prèvia abans de concedir-li l’extraordinari privilegi de l’atenció personal. Sense aquesta concertació, sens dubte útil per a l’organització del receptor, però dubtosament per a l’altra part, l’aspirant a usuari pot arriscar-se a anar-hi sense avís previ, i encomanar-se a la benvolença del personal que potencialment l’atendrà i a la paciència d’esperar que arribi a la pantalla la lletra i el número del tiquet obtingut –naturalment- automàticament al dispensador igualment automàtic.

Hi ha, és clar, alternatives que diuen “fàcils” per obtenir la trobada en dia i hora determinats, i estalviar temps a uns i d’altres. La possibilitat més comuna i oferta –ja hi som- a internet. Cal obrir el “web” corresponent i fer el tràmit “en uns pocs clics, o no tan pocs… si saps “navegar” per aquests mars tan tenebrosos per a inexperts grumets sense galons ni estrelles, però que sovint fa dies van arribar a l’edat i van passar a la reserva.

Una altra possibilitat és el contacte telefònic, més accessible per a tothom, en teoria. Només cal marcar el número predeterminat i esperar la resposta per encetar la demanda del servei corresponent. I així seria si a l’altra banda de la línia sortís la veu d’una persona, com s’acostuma a dir, “de carn i ossos”. I no, en la majoria dels casos, aquest inclòs, un robot, un contestador automàtic en teoria prou sofisticat per donar-te la solució o solucions desitjades. Doncs tampoc; almenys, no sempre.

Ho ha demostrat una història recent de les que expliquen al periodista, potser a l’espera que les trameti en espais com el d’aquesta columna. El cas és que a una persona de les que s’entesten a no nacionalitzar-se per no perdre el passaport originari ni “fer trampa” –vetats patriotisme i honestedat- li caduca el document d’identitat –el famós DNI- que no es pot renovar al consolat i cal anar a un despatx de la policia espanyola, amb la documentació necessària –facilitada a l’oficina consolar, juntament amb el web i el telèfon per demanar la maleïda cita prèvia, en aquest cas, més lògica.

Triat el telèfon com a eina més directa i pràctica, la sorpresa -que, ben mirat, no ho devia ser a aquestes alçades de la vida- és trobar la veu robòtica, automatitzada, que et dona les adreces de les “comissaries més properes al seu domicili”: una de Càceres, una altra de Mèrida i una tercera a la mateixa província. Triada l’opció d’esperar a un altre dia, repetim trucada 24 hores després. I ara les comissaries “més properes” i les seves adreces són a Ourense, o Tui, i a una altra localitat de la mateixa província gallega.

La decisió, a la fi, no és sinó la que a cada intent s’anava demostrant única viable, del tot segura: Cap a la Seu, que hi falta gent. I que la titular del DNI trobi la mateixa benvolença a la comissaria alturgellenca que algun altre usuari ha trobat a l’oficina de la Seguretat Social de la mateixa ciutat, o a d’altes centres, com ara l’Agència de l’Hisenda andorrana, o la CASS, o...

El pitjor que pot passar és que l’intent fracassi. Però la solució tornaria a ser senzilla: -ara amb la cita ja concertada- una altra vegada cap a la Seu, que hi falta gent. I que sigui l’última perquè la protagonista de la història torni documentada segons la normativa del Regne del sud del Runer.