De la 310 a la 313

Em vaig morir, sabeu? Però es veu que tinc mal gust i la Desconeguda –deixeu-m’ho dir a la manera de Foix– em va vomitar. No vaig veure cap túnel, i us ben juro que si n’hagués vist algun hauria corregut cames ajudeu-me en sentit contrari. M’havien operat d’un càncer de còlon (solucionat, sense químio ni ràdio; gràcies) i em pentinava tranquil·lament a l’habitació 310 de l’hospital de Meritxell. I em vaig morir, així, de sobte, com qui no vol la cosa.

Tot i que diuen que estava en coma, a quaranta de febre, amb bosses de gel per sobre del cos, transfusions de sang, traqueotomia, hemodiàlisi i no sé què més ni vull saber-ho, jo sé que era morta, ben morta, i que l’avi Roman i l’avi Lluís eren dos dels quatre angelets del meu llit d’aquella oracioneta senzilla que em feia resar l’àvia Carmela quan m’allitava. Mireu si era morta que en Facu Santana, ajagut al peu de la porta de la cambra on jeia, em fotografiava el cul nu sense que jo li fotés una bona hòstia d’aquelles que fan que la paret te’n doni una altra. I en aquella mort, estirada en aquell llit fred i humit, hi havia molta gent: una noia rossa amb cua de cavall, pantalons blaus i jersei beix que cada dia canviava mil vegades de lloc els mobles i els aparells de l’habitació tot i que jo, l’endemà (també hi ha endemà quan ets mort, us ho asseguro) ho trobava tot a lloc i de la noia no se’n cantava ni gall ni gallina; dos amics preocupats, un amb jersei blau i l’altre amb jersei blanc, que esperaven la sarfa (devien ser de l’Empordà, perquè si fossin d’Andorra haurien esperat el clípol) asseguts en dues cadires inexistents; una tal Juanita, que s’assemblava a la cadira d’un barber i que em deixava el cul entumit i balb si m’hi asseia a la falda; la Cleòpatra, que en comptes de banyar-se en llet de burra ho feia en merda pura i pudosa; en Vinyoles, l’amo d’un carreró enfangat i atapeït de violetes a les vores que em conduïa a col·legi quan jo era menuda i gastava passamuntanyes a l’hivern; sant Roc i el gos, que feien companyia a una santa Llúcia que els protegia la vista; la tia Maria jugant a cartes amb l’àvia Carmeta i la Lisa dels Cargols sobre un sedàs aguantat en els genolls de totes tres que els feia de taula; en Raül fent dibuixos d’una dona de vidre estassada en una gandula de platja que espera que li omplin d’algun beuratge alcohòlic un got ple de gel embastat amb una palleta; l’home del mirall de Llofriu que es reia d’ell mateix perquè feia quilòmetres i quilòmetres per veure la druda, i en Lluís, la Marian, en Xavier, la Maria del Carmen, l’Eloy, la Paula, l’Eliana, en Mario, l’Ana, l’Àngels, l’Aixa, la Carme, en César, en Franco, l’Olga, la Puri, la Rosa, la Txiqui, en David, la Gemma, en Joel, en Genís... Ell.

De sobte, però, us ho deia, la Desconeguda em va vomitar i vaig fer el pessebre de Nadal a l’UCI: vaig col·locar Ràmio darrere la finestrassa cuidant-me prou d’amagar qualsevol flaire del Madriu. A la falda del muntanyam, darrere l’edifici majestàtic del temple, hi vaig plantar quatre barraques presidides per una grua freda. No, no hi havia ni boix ni grèvol, però els boscos en feien el paper i vaig enfarinar els cims amb una mica de neu de la darrera nevada que havia guardat a les butxaques. No hi havia cap estel que solqués els camins del cel (el meu estel sempre és amb mi i no em calia posar-ne cap de decoració). Tampoc hi havia pastors ni ramats ni bugaderes, només una punta de sol que ho llepava tot. Finestrassa ençà, cap déu, cap verge, cap pare, cap fill, i les ales de l’esperit ni s’intuïen. Però hi era ell. El caganer era jo, no sé pas qui us pensàveu, sinó...

I després d’un mes llarg, em vaig despertar a la 313 i vaig començar a aixecar les orelles. Al cap de poc, en el silenci enmig del riure i del plorar, l’habitació floria sense que jo fos conscient d’haver-hi plantat res. Una kalancoe mudada amb un llaç de palla treia tímidament el cap rere una capa fúcsia i en un altre racó del silenci tulipes i peònies roses jugaven amb conillets i roses blanques i quatre flors més que no em van voler dir el seu nom. Totes, filles del silenci, em deien tantes coses! I tothom entrava a flairar les flors xerraires d’un roser: els metges, la Sara, la Clara, l’Anna, en Fèlix, l’Aurora, la Kàtia, la Tània, la Naiara, la Maria, la Núria, l’Helena, la Maite, la Divina, la Daira, la Rita, la Vicky, la Isa, la Montse, la Marai, l’Elsa, la Jenny, la Jaté, la Pili, en Josep M., en Lluís, en Miquel, l’Alfred, la Natàlia, la Lourdes, l’Araceli, la Carla, la Laura, l’Etna, la Laia... I ell, que no en sortia per res.

100 dies després d’haver entrat a la 310 vaig aprofitar la resurrecció de la carn i vaig sortir de la 313 per enfrontar-me a la síndrome d’Estocolm. Els àngels amb bata blanca i jo ho vam celebrar amb un pastís de xocolata i cantant L’Empordà, només faltaria. Me n’anava a casa amb els ulls amarats d’amor, de nostàlgia, de felicitat, de records, de dolor, de pors, d’ofec, d’aire, de llàstima, de gratitud, de fàstic, d’esforç, de mandra, d’ell i de mi. Me n’anava a casa després de tres mesos, de quan ja sabeu que em vaig morir.