‘Bobok’

Va correspondre al gran escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821-Sant Petersburg, 1881) una vida atzarosa plena de dures vicissituds. Proves tan terribles com la pena de mort, el confinament a la fortalesa de Pere i Pau o els cinc anys de soldat ras a Semipalatinsk, prop de la frontera xinesa, van aguditzar sens dubte els seus extraordinaris dots d’observació de l’ànima humana i els contradictoris impulsos que sorgeixen de l’inconscient. Turguenev va arribar a comparar Apunts de la casa morta, compendi de records del temps de presó, amb L’Infern de Dant.

Més enllà de les seves obres substantives L’idiota, Crim i càstig, El jugador, Humiliats i ofesos, Els gemans Karamàzov, etc., Dostoievski és autor d’una poc coneguda munió de relats curts d’enorme interès literari, entre els quals convé citar les novel·les humorístiques Stepantxikovo i els seus habitants, El somni d’un home ridícul, Bobok o El mugic Marei. A aquest mestre de l’anàlisi psicològica no se li podia escapar de cap manera la vis còmica de molts dels personatges i de les situacions que farcien la societat russa de mitjan segle XIX.

–(El somni d’un home ridícul): “Tothom es reia de mi. Però ningú no arribava a comprendre ni sospitava que, si en el món hi havia un home que sabés millor que tots ells com de ridícul era jo, aquest home era jo mateix. I precisament això era el que més ràbia em feia: que no ho sabessin.”

–“En la meva aversió als homes, sentia sempre un dolor, per què no podia odiar-los sense estimar-los? I en el meu amor cap a ells hi havia una dolorosa ànsia: per què no sabia estimar-los sense odiar-los?”

–“I aparegué l’esclavatge i fins i tot hi hagué esclaus voluntaris, espontanis; el feble se sotmeté voluntàriament al fort, a condició que l’ajudés a sotmetre un altre més feble que ell.”

–“Vaig procedir orgullosament valent-me del silenci. Oh, en això soc un mestre! Tota la vida me l’he passat parlant en silenci; he viscut en el meu interior, en silenci, terribles tragèdies. Que desgraciat era jo!”

–(Bobok): “Crec que el pintor en qüestió no em va retratar per amor a la literatura, sinó per les verrugues prominents i simètriques amb què ornamento el meu front. Un fenomen, segons diuen: donada l’absència d’idees la gent l’emprèn amb els fenòmens. Però que bé queden al retrat! Les dues protuberàncies… que plenes de vida estan! D’això se’n diu realisme.”

–(En una visita al cementiri, de cop se senten veus que surten de les tombes): “Però després es va armar tal maremàgnum, que no les podia retenir totes alhora, ja que una gran quantitat de morts s’havien despertat al mateix temps; entre d’altres el funcionari conseller àulic, que immediatament va encetar xerameca amb el general a propòsit d’un projecte relatiu a una comissió del ministeri, i la presumible remoció del personal… cosa que, pel que semblava, interessava enormement el general. Confesso que vaig aprendre moltes coses… així com els estranys camins que prenen a vegades les novetats administratives.”

–“Hi, hi, hi! –va contestar la burleta rialleta d’una fina i atiplada veu de dona, en la qual vibrava no sé què d’agut com una agulla. –Hi, hi, hi! –I… és rossa? –balbucejà panteixant l’avi. –Hi, hi, hi! –A mi m’agradava des de feia molt de temps –va murmurar altra volta el vellet, amb l’alé oprimit–; feia temps que estava somiant en una rosseta… com de quinze anys… i precisament d’aquestes circumstàncies. –Monstre! –va exclamar Advotia Ignatievna indignada.”

Dostoievski, un dels prínceps de les lletres russes de tots els temps…