Pets

Diversos col·legues s’han referit abans, crítics o no, amb la proliferació de l’anglès en els rètols dels nostres carrers. Potser els responsables pensin que, en un país de recepció de turistes d’arreu, les crides en la que ja ha esdevingut una mena de llengua franca universal seran més eficaces.

És una mostra més del retrocés constant i accelerat de la francofonia i el conjunt de les importacions del nord del Baladrà. Però també, i a la vegada, marcaria la baixa de la llengua més utilitzada socialment, que continua sent l’espanyol. Hi ha el nom d’un establiment a Andorra la Vella que pot fer somriure per evocació escatalògica involuntària, especialmet les criatures en l’edat de riure només en escoltar les paraules –sovint recordades en espanyol– de la trilogía “pipi, caca, culo”.

Així, podem trobar ben a prop de l’edifici central de Govern una botiga dedicada a les mascotes, amb el nom genèric d’aquestes en la llengua de Shakespeare: “Pets”.

Abans al mateix lloc hi havia un comerç de “remeis de la bruixa”. Una bruixa no era més que una d’aquestes remeieres, metgesses “avant la lettre”, sense cap por, tot i saber que ningú no els retreuria res si encertaven en una curació, però pobres d’elles si no aconseguien salvar –sí, salvar, literalment– un malalt o malalta en estat greu, sobretot quan es tractava de criatures.

Entre els processos per bruixeria que es conserven operació de mercadeig encobert, perquè com més es parli del nom, més es difondrà el coneixement de la botiga, on abans oferien productes de la “medicina” naturista, anomenada “Els remeis de les bruixes”, o quecolm d’equivalent, més enllà de la literalitat. Sens dubte, “remeis de bruixes” era –i contnuaria sent– quelcom més contundent i efectista que els clàssics “remeis de l’àvia”.

Qui sap si, com pensen diversos investigadors de la història, tanta dona condemnada –i penjada aquí, o cremada a l’estranger– per no haver aconseguit salvar una persona greument malalta, sobretot quan es tractava de criatures.

Entre els procesos de les caceres del segle XV i XVII, que es conserven a l’Arxiu Nacional, hi ha el d’una dona, acusada en principi d’”emmetzinament” d’una nena per una mestressa de casa. Però que després, en una segona intervenció, quan la van tornar a cridar els pares, va curar la petita.

I l’amic savi Javier de Aramburu somreia en explicar com hi havia a Pasaia un “curander” amb fama de miraculós que va heretar el fill. Al successor el va acusar el Col·legi de Metges, per intrusisme en una professió tan trascendent. Va resultar, però, que el fill havia estudiat i aconseguit el títol de metge. La fi d’aquella història va ser digna del millor surrealista o d’un “esperpent” d’en Valle Inclán. Naturalment, en veure el jutge el títol oficial del denunciat, va decaure l’acusació “de pet” –segons l’expressió popular que res no té a veure amb mascotes–.

Des d’aleshores, al fals curander que era metge amb tots els ets i uts ningú li va tornar a buscar les pessigolles. Però, segons qui explicava la història, des d’aleshores va perdre tota la clientela que havia cregut en els seus “poders” especials, de “brujo”, com els hi diuen a Euskadi, i es va quedar amb uns pocs pacients, la majoria entre els qui no havien conegut la fama anterior de l’home com a “bruixot”