El Llunci

Ens n’han caigut dues de fredes: la setmana passada, la mort del conseller Adellach, Bonaventura i, abans-d’ahir, la del professor Cavero, Pere: dos humanistes, savis i inquiets, vigilants i intèrprets del passat del país i preocupats pel futur. Els hauríem d’estar eternament agraïts, perquè no és que ens en sobrin, de ciutadans com ells. I la calenta, l’acord a què ha arribat el ministeri de Cultura amb l’empresa promotora de la urbanització de la Cabeca per finançar un primer estudi arqueològic sobre la balma del Llunci, a Vila, sota el mític roc de l’Oral. Esperem que ben aviat el Gerard Remolins i els seus regirarocs hi aterrin per treure’n l’aigua clara i que després del treball de camp i del de laboratori ens ho expliquin amb dibuixos, infografies i reconstruccions. Què hi trobaran? Facin joc, senyores i senyors. Neolítics, mig pagesos, mig pastors? Vestigis d’una població aziliana de fa dotze mil anys, com la de la Balma de la Margineda, que és encara avui el número u dels jaciments andorrans? O potser cantarà bingo si mai hi excavessin, per fortuna, restes de la presència de magdalenians, un poble perfectament paleolític, que en algun moment també van passar per aquí? No se sap, i no es podrà saber fins que es foradi. Ah, que emocionant és l’arqueologia, promesa incerta, el llibre que només es pot llegir una vegada, i encara és més emocionant en un país que oscil·la entre la pulsió conservadora i la destructiva, entre el yin i el yang, entre la mania i la depressió, entre la memòria i l’oblit.