Tres coma cinc

En la meva innocència, pensava que les pistes d’aterratge dels aeroports havien de ser absolutament planes, com una taula de billar o una ruleta: prou difícil deu ser enlairar-se (o aterrar) per complicar-ho amb desnivells. Doncs es veu que no: els experts preveuen la possibilitat que tinguin un pendent de l’u per cent, que no és gran cosa però sí perceptible: es puja (o es baixa, segons des d’on es miri) un metre d’altura per cent metres recorreguts. El de Grau Roig tindria, diuen, el tres i mig per cent de desnivell, cosa que, segons els entesos, és inacceptable i de fet suposaria, amb d’altres consideracions, la inviabilitat de la infraestructura. Puc arribar a entendre –i fins i tot compartir– moltes de les justificacions dels defensors de l’aeroport: més sobirania, més possibilitats de negoci, la superació d’aquesta sensació mil·lenària d’enclavament. Però no a qualsevol preu, no a canvi de trinxar el país. No crec que això sigui possible dins de les set parròquies, perquè l’orografia mana. Perquè no sigui dit, faig una modesta però seriosa proposició. Que Andorra compri –ni llogui ni comparteixi: compri– l’aeroport de la Seu, amb dret de pas fins a la frontera. Que sigui territori andorrà, vaja. Ja el tenim (mig) fet. Hi ha precedents: els russos van vendre Alaska als ianquis; Trump volia comprar Groenlàndia als danesos, la Xina va adquirir fa poc mil quilòmetres quadrats de territori tadjik. I Espanya va vendre Florida als anglesos. Fora maldecaps. És qüestió de fer quatre números i posar-s’hi, va.