Aniversari

El dia exacte es va escaure el dinou, però tots els sants tenen vuitada. Dinou de maig del 1991. El país estava immers en el procés de redacció de la Constitució. A dos nivells: la Comissió Tripartida (Consell General més representants de la Mitra més representants del Copríncep francès) s’encarregava de la redacció del text. Al segon, la gent, a peu de carrer: expectant, conscients que eren testimonis –i més tard serien els protagonistes– d’un moment històric. Aquest diari va néixer en el moment precís. En la seva primera encarnació era un periòdic prim, de rigorós blanc i negre, amb aquell aspecte una mica balder i oscil·lant tan característic dels diaris de l’època, on coexistien les velles pràctiques artesanes amb una incipient informatització. Ara, trenta anys més tard, i després de diversos redissenys, ha estrenat nova imatge, més moderna i afinada. Al país ja no s’hi debat com ha de ser la Constitució, sinó que els centres d’atenció s’han multiplicat, i tot és molt més dispers. L’acord d’associació amb la Unió Europea, que per la seva transcendència futura hauria de ser el centre de totes les converses i ocupar un espai central en el debat públic, està com mig esvaït. Naturalment, una pandèmia no proporciona el context ideal perquè sigui d’una altra manera. I és una llàstima. Però potser som nosaltres, incapaços de centrar-nos més de cinc minuts en res: en una societat volàtil, tastaolletes, que viu instal·lada en la immediatesa, el comentari de carajillo i el like, que hi hagi reflexions serenes, informades i col·lectives potser sigui demanar massa.