La moneda críptica

Recordo el primer ordinador: era un Amstrad amb dues disqueteres, pura màgia. Després vaig tenir un IBM caríssim, de pantalla verda, amb una fenomenal capacitat d’emmagatzematge: vint-i-cinc megues. Més tard van arribar les pantalles a color, i el primer portàtil: un Toshiba que pesava com un mort. Internet, que al començament era una cosa molt simple, com agafada amb pinces, ens arribava lentíssim de la mà d’un mòdem que ocupava la línia telefònica i es connectava als servidors amb un soroll de marcians fregits. El primer iPhone el vaig comprar a Nova York i me’l van desbloquejar uns simpàtics pakistanesos que tenien una botigueta mig clandestina a la sisena avinguda. Amb el temps, he procurat fer els deures i ser un ciutadà digital exemplar. Faig tots els tràmits en línia que em deixen fer, per no saturar encara més el sistema funcionarial. Fins i tot tinc signatura electrònica (i sempre que puc la faig servir). Però arriba un moment que has de dir prou. fins aquí van arribar les aigües: amb les criptomonedes i el blockchain i tota la mandanga associada. Reconec que m’he despenjat. Quan algun bon samarità ha intentat explicar-m’ho, a poc a poc i amb dibuixets, no ho he acabat d’entendre, potser perquè, per desgràcia, això d’invertir és un pal que no toco. Conclusió? Que ho resolguin els jòvens i a mi, que ja començo a ser una mica gran, que em deixin en pau, que qui ha fet el que pot no està obligat a més.